Durant l’estiu ens permetem trencar les rutines adquirides durant la resta d’estacions. Els dies
llargs propicien l’oci i ens empenyen al relaxament. Els nostres costums alimentaris també
segueixen aquests canvis i sovint ens relaxam i ens obrim a altres experiències.
Els dies que pujàvem a Palma per comprar roba eren una petita excursió familiar. Les tendes de referència eren al centre i sempre acabàvem passant pel carrer de Sant Miquel. Sempre esperava amb el major dels delits que el nostre camí conduís cap a «La Palma de oro» on solíem anar a berenar. El forn era petit i cuidat. En el mostrador que donava al carrer les palanganes oferien la millor rebosteria de Ciutat però el més especial per a mi eren les duquesses de tonyina. Crec que mai no he menjat una pasta amb un farcit tan melós com aquell. Me la menjava molt poc a poc per allargar el plaer de cada mossegada mentre es feia petita entre les meves mans. És curiós com el record estotja els sabors i com és de difícil tornar-los a capturar novament. I la ment, traïdora, els idealitza.
Continua la lectura de “Duquesses de pollastre i romaní”
L’aparador tenia l’aspecte d’una joieria. Els vidres amples regalaven a la vista dolços i llepolies disposats en fruiteres de vidre tallat, safates i bomboneres de peus esmaltats. Llengües de gat, neules de mantega que es fonien a la boca, confits, xocolates i bombons, quartos embetumats farcits de confitura i ametlles ensucrades, fruites confitades de tots colors com petites gemmes brillants on s’hi reflectien els llums de les aranyes de cristall que penjaven del sostre. Confiteries que conservaven l’esplendor d’una ciutat en decadència.
Continua la lectura de “Cansaladilles”
Sa madona sortirà
de dins sa cuina abrigada,
i dirà a sa criada:
-Donau-los una panada
sa més grossa que hi haurà.
A ca nostra, com quasi per tot, les panades eren una tasca familiar, col·lectiva, on cadascú tenia el seu lloc i les seves funcions sense distincions de gènere. A la cuina es generava un moviment constant i sense treva, una energia estimulada pel desig, per l’obtenció d’una capseta cruixent i calenta on s’hi estotjaven els sabors cobejats des de feia tant de temps. Quan a la post no hi cabia ni una panada més, la dúiem cap al forn i ja només quedava esperar que el forner tengués la perícia suficient per coure-les com tocava. I seguíem amb els robiols, les estrelles o crespells i les greixoneres de brossat, que la fi del món no ens havia d’agafar desprevinguts. Ara seguim el mateix ritual, en feim manco quantitat i les enfornam a casa. Continuam emprant el vocabulari propi de la jornada: pastar, fènyer, llauna, crostaparar, aprimar, tapadora, pessic.
Continua la lectura de “Panades agres de mè i carxofes negres”
Durant l’hivern cercam receptes que encalenteixin el nostre cos i ens ajudin a suportar millor les baixes temperatures. És el moment de plats de cullera, fumejants i suculents que agombolin l’esperit i la gana però també és l’època de pastes salades farcides de fulles hivernenques com espinacs, bledes i cols.
Continua la lectura de “Coca tapada de verdura”
El paté de campagne m’agrada perquè té cos i una textura interessant. Sol ser aromàtic i gustós tot i que no és gaire untable. A més, admet molt bé la congelació, per la qual cosa no us ha de tirar enrera la quantitat que en surt. Una vegada fet, el podeu tallar i congelar en porcions, embolicat en paper film.
Aquí el vos present acompanyat d’uns crackers de blat de les índies que faig molt darrerament. Són molt fàcils de fer (en 20-30 minuts ja els tens) i es fan amb pocs ingredients. No tenen gluten i són molt versàtils: poden acompanyar salses com l’hummus, patés o menjar-se talment. Podeu emprar una mescla de pipes de carabassa i girassol o només d’un tipus… ja dependrà del vostre criteri.
Continua la lectura de “Paté de campagne i crackers de blat de les índies amb pipes”
Els cocarrois són la meva debilitat. M’agraden moltíssim i també experimentar provant noves receptes. A casa meva no n’hem fet mai amb pasta dolça, ni tampoc amb peix. Per això permeteu-me que abusi un poc més de na Caty Juan de Corral, aquesta vegada del llibre Repostería balear i publiqui aquesta recepta. La pasta no queda molt cruixent però el resultat és molt bo. Continua la lectura de “Novembre: cocarrois dolços de mussola”
El pasteló és un pastís de pasta dolça tapat, habitual a les cuines de les cases de senyors. Generalment es serveix en dies de festa i sol estar profusament decorat. Pot tenir tantes variants com es vulgui: peix, carn, verdures, dolç i salat. En aquest cas he fet servir la recepta de la pasta del receptari manuscrit de can March que em va donar la tia Maria de Can Cota i del qual en tenc una còpia. La recepta del farcit, en canvi, és de la tia Martina Corameta. Ambdues foren cuineres de cases senyorials i tant una com l’altra em parlaren d’aquests pastissos, gens habituals en els pobles. El motllo de pasteló consta de dos costats articulats, com el que veis a la imatge i que actua com a suport de la massa. No és molt fàcil de trobar però si cercau a les paradetes d’estris de cuina i ganivets de fires i mercats, potser tendreu sort. El meu el me va fer a posta el llauner de Porreres i li tenc una gran estima.
Continua la lectura de “Març: Pasteló de pollastre de corral i pomes saltejades”
La panada és una de les pastes que més identitat tenen en la gastronomia de l’illa però, al mateix temps, cada casa té la seva pròpia recepta. A casa meva sempre hem fet la mateixa i l’únic canvi que s’ha produït amb els anys és que hem deixat de posar llevat així no es reblaneixen i duren més dies. D’ençà que tenc el blog he practicat altre maneres de fer-ne com les de pasta dolça i ara aquestes, que no duen saïm i s’escalda la farina, la qual cosa fa que ens quedi una pasta cruixent. Vaig treure la recepta del llibre “rebosteria tradicional de Mallorca”, d’en Tomeu Arbona, artesà propietari del Fornet de la Soca i que ha fet molta feina en la recerca de receptes pròpies de Mallorca, moltes de les quals s’han deixat de fer i es troben en situació de semi oblit. Continua la lectura de “Panades de pasta escaldada”
Quan s’acosta el dia de Sant Antoni a casa ja començam a programar l’agenda per posar data a les espinagades. I tot i que és bastant recent ja deu fer un quinzena d’anys que dedicam un dia a la seva elaboració. Aquest dia ens reunim amb amics i familiars a taula per tastar-les. A Llubí, al meu poble, no se’n solien fer, ara és més habitual i se’n poden trobar al forn. L’espinagada més coneguda és la d’espinacs amb anguiles però també se’n fan de col i colflori amb llom. Les que veis aquí són un híbrid, que és com més m’agraden a mi, d’espinacs amb llom. Les anguiles em fan bastanta angúnia i no hi ha manera amb elles. Continua la lectura de “Espinagada”
taulaposada 