Receptes salades
La padrina de mon pare era una bona cuinera, sobretot fent frit. El seu frit no era mai igual ni
s’assemblava al que ara esperaríem si sèiem a la taula d’algun celler. L’elaborava amb mà
experta amb el que tenia segons el temps: bolets, espàrrecs, albergínia, sobrassada o altres
productes que hi diguessin bé i acabassen d’arrodonir el plat. Un frit del corral o de l’hort. Continua la lectura de “Frit de pastanagues morades”
Camin pels carrers del meu poble. La tardor crema les darreres setmanes del seu regnat. A la fi fa fred. La humitat, tanmateix, no dóna treva en tot l’any i a cada estació ens mostra les seves millors armes. L’olor de la cendra i la llenya que crema et transporta a llars càlides i amb vida, amb gent al voltant del foc o del braser. És tan bo ara el plat calent a taula. Sopes i arrossos brousos, cremes i aguiats a punt de bofegar ens seuen a taula i ens aporten calidesa a l’ànima. És una llàstima que el tragí del dia a dia hagi transformat la cuina diària sota el fals concepte de la complicació. No fan falta massa ingredients per un aguiat, ni tampoc massa temps. Torrar i bullir, una bossa d’ensalada preparada y neta, són bones opcions. Però en tenim moltes altres de ben vàlides que deixam desaparèixer.
Continua la lectura de “Salmi de faraona”Els plats que mai no menjaré (I)
La nostra amiga escocesa es mirava el plat de caragols amb certa incredulitat. Rodejada de gent que el gaudia sense cap contemplació s’hi va enfrontar amb parsimònia i, tot i que li diguérem que no en menjàs si no li venien de gust, se’ls va acabar. No ens va venir de nou quan, temps després, ens confessà que va sentir repugnància mentre s’esforçava per quedar com una persona educada. Supòs que a mi m’hauria passat exactament igual davant qualsevol plat d’insectes fregits.
Continua la lectura de “Anguiles ofegades”
Un dels aliments més populars arreu del món és la patata. Es creu que el seu cultiu començà fa uns 8000 anys a la serralada andina, a la regió que comprèn l’altiplà sud del Perú. Actualment es coneixen milers de classes d’aquest tubercle. Només a Perú n’hi ha unes 2500 de catalogades i es creu que la xifra es podria doblar. Nosaltres ens movem en unes xifres més còmodes, en una desena de varietats que consumim depenent de l’època: les patates novelles (Monalisa, Maris Peer, Pentland Dell, Dayfla, Lady Cristl) i les tardanes (Kennebec, Marfona, Soprano, Agria). És una llàstima que noms tan suggerents siguin substituïts per la practicitat i agafem el saquet segons l’ús que li donem. Ja només sabem que les patates que tenim a ca nostra són les de bullir o les de fregir.
Continua la lectura de “Patates Juanites amb ou escaldat”
Segons el DCVB la pixotera té diversos significats: primerament la defineix com un guisat de carn i fruita, sobretot peres i cigrons tendres. També fa referència a uns boira molt humida, un significat més adient. I seguidament ens remet a la pixotera o pixoter, un recipient de fang on s’hi depositava l’emprivada, és a dir, els dipòsits de l’orinal.
Continua la lectura de “Pixotera de pollastre”
El verderol és la forma juvenil de la serviola, un peix blau de carn ferma i fina. També se’l coneix com a peix llimona o círvia. Aquest peix, juntament amb la llampuga, els raors, el calamar de potera i la tonyina, entre d’altres, són espècies pròpies de la temporada de tardor. Concepte malauradament en procés de canvi a causa de l’escalfament del mar provocat pel canvi climàtic, que desplaça les migracions dels peixos.
Continua la lectura de “Verderol al forn”
Les pluges de final d’estiu solen ser la premonició d’una bona collita de bolets, sobretot si plou uns dies seguits o es va alternant en el temps a fi que amari bé la terra i permeti el desenvolupament dels fongs, que solen créixer en la humitat que els proporciona l’ombra dels arbres. Algunes espècies són comestibles, altres són verinoses, i fins i tot n’existeixen diverses amb efectes psicotròpics.
Continua la lectura de “Cassola de bolets”
Segons un informe del Ministeri d’Agricultura a l’Estat Espanyol es tuden 1’2 milions de tones d’aliments. Cadascú de nosaltres tira al fems 28 kilos de menjar a l’any, sobretot salses, carn i llegums; una xifra important, sobretot si la traduïm en alguna cosa propera com paquets d’arròs o llenties. Si bé és cert que el sistema de vida que portam no ajuda gaire, podem fer petites accions per millorar i fer us de les sobres. Però no ens ha de fer peresa cuinar.
Continua la lectura de “Raoles”
Una de les preparacions que més acceptació té en els mesos de calor és l’escabetx. No de bades és un dels sistemes de conservació d’aliments més antics que coneixem. En general s’empra en carns, sobretot per a la caça i, en major mesura, en peix. També trobam algunes aplicacions en verdures, com veurem més endavant.
Continua la lectura de “Verdures escabetxades”
Alguns dissabtes a l’any ma mare cuinava rostit humit per aprofitar les gallines i els pollastres criats a casa. Jo no acabava d’entendre perquè anomenava el plat així perquè en cap moment s’encenia el forn i l’olla restava al foc bastanta estona. Hora de dinar teníem a taula la carn, normalment dura per la seva criança, estovada i saborosa a punt per llepar-nos els dits. Tot i no ser molt amant de la carn sí que gaudesc de les que permeten coccions llargues i lentes com aquesta i sempre són receptes de fons d’armari que vesteixen molt bé una taula.
Continua la lectura de “Rostit humit de me”
taulaposada 