L’anfós és un dels grans senyors de la mar Mediterrània. Un peix de roca de caràcter solitari
que viu amagat en coves i escletxes fondes. Els pescadors sempre n’han parlat amb un cert
respecte: no és un peix qualsevol, sinó un habitant del mar pacient, poderós i astut que coneix
el seu territori i només es deixa enganar si el mar ho permet. Antigament hi havia la creença
que els exemplars vells, aquells que ningú no havia pescat mai, coneixien tots els secrets de la
mar i podien amagar-se o canviar de lloc com si tenguessin pensament. Per això, quan un
pescador en trobava un de gran, sovint hi havia una mescla de respecte i superstició.

Quan parlam d’aguiats de peix sabem que són aquells que es cuinen amb un brou, sovint
acompanyats de verdures de temporades o patates per tal de completar el plat. Afortunadament
gaudim de gran diversitat d’aguiats, la terminologia dels quals ens pot semblar confusa. Moltes
vegades han estat els recipients on es cuinen el que ha determinat el nom del plat. És el cas de
les cassoles, calderes o greixoneres. Però on recauen les diferències no és en els recipients
sinó en la manera de cuinar-los.