Receptes salades
Una de les preparacions que més acceptació té en els mesos de calor és l’escabetx. No de bades és un dels sistemes de conservació d’aliments més antics que coneixem. En general s’empra en carns, sobretot per a la caça i, en major mesura, en peix. També trobam algunes aplicacions en verdures, com veurem més endavant.
Continua la lectura de “Verdures escabetxades”
Alguns dissabtes a l’any ma mare cuinava rostit humit per aprofitar les gallines i els pollastres criats a casa. Jo no acabava d’entendre perquè anomenava el plat així perquè en cap moment s’encenia el forn i l’olla restava al foc bastanta estona. Hora de dinar teníem a taula la carn, normalment dura per la seva criança, estovada i saborosa a punt per llepar-nos els dits. Tot i no ser molt amant de la carn sí que gaudesc de les que permeten coccions llargues i lentes com aquesta i sempre són receptes de fons d’armari que vesteixen molt bé una taula.
Continua la lectura de “Rostit humit de me”
Crec que una de les primeres coses que em deixaren fer sola a casa varen ser uns ous farcits un dia que teníem celebració. En aquella ocasió eren senzills, fets amb maionesa, tonyina i una mica d’anxova que li donava un bon punt. Durant els anys 80 no en vaig tastar d’altra manera, potser al meu redol no estaven per fantasies o desconeixien els precedents que he llegit trescant pels llibres de cuina, receptes ben interessants i a tenir en compte.
Continua la lectura de “Ous farcits d’espinacs”
Si parlam dels nostres embotits les imatges s’omplen dels colors del pebre bord i el negre de la sang cuita. La sobrassada, sobretot, ha traspassat fronteres i ens identifica allà a on anam. No hi ha excursió ni viatge on no sigui un aliment bàsic indispensable per suplir un moment de mancança. La tríada: sobrassada, botifarró i camallot s’elabora a totes les matances de manera que el porc resta només en un record, esquarterat en gustoses viandes que proveiran tot l’any.
Continua la lectura de “Figatella”
A principis del segle XX sorgí un micro gènere de literatura culinària dedicat a la quaresma. En realitat es tracta de tres llibres: Cocina práctica de cuaresma de P. L. Lassus (Barcelona, 1905), Cocina de cuaresma de P. J. De San Luis (Barcelona, 1908) i Ayunos y abstinencias. Cocina de cuaresma de I. Domenech i F. Martí (Madrid, 1914). Tots tres llibres vénen precedits amb instruccions dedicades als preceptes de l’església on s’especifiquen els orígens de l’abstinència, la seva diversitat i calendarització, les bules i indults i una sèrie d’advertències finals per qui no tengui consideració de les advertències i obligacions marcades per les autoritats eclesiàstiques.
Continua la lectura de “Arròs sec de bacallà”
Una de les preparacions culinàries més populars en gastronomia són les pilotes. Les gaudim en multidud de variants, un ventall tan ampli que seria difícil anomenar-les totes: polpette, mandonguilles, albondigas, frikadeller… podriem anar rodant darrera d’elles tastant-les per tot el món. Nosaltres no som aliens a aquesta riquesa i varietat.
Continua la lectura de “Pilotes de moniato amb salsa d’avellanes”
La verdura per la qual sent predilecció i devoció és la carxofa. M’agrada de tota manera: al forn, arrebossada, crua, al vapor, farcida, aguisada… en qualsevol plat on apareix em sembla que enriqueix el conjunt. M’alegra quan comença la temporada a la tardor i m’entristeix quan acaba, a finals de la primavera.
Continua la lectura de “Carxofes amb allioli”
Durant l’hivern cercam receptes que encalenteixin el nostre cos i ens ajudin a suportar millor les baixes temperatures. És el moment de plats de cullera, fumejants i suculents que agombolin l’esperit i la gana però també és l’època de pastes salades farcides de fulles hivernenques com espinacs, bledes i cols.
Continua la lectura de “Coca tapada de verdura”
Com reconforta una sopa o un arròs lleuger ben calent en dies d’hivern. En aquesta època on només sentim parlar de malalties no hi ha com guarir el cos amb aliments sans i vitamínics. Aquest plat és una adaptació de la sopa de malalt. Sense voler-me atribuir cap coneixement curatiu, he cregut més oportú canviar-li el nom per un altre amb connotacions positives. Si justament estau en aïllament aquesta recepta no vos curarà però potser vos ajudarà a passar millor l’estona.
Continua la lectura de “Sopa curativa”
En el manuals de cuina que coneixem i que datam entre els s. XVIII i principis del s. XX. molts plats es repeteixen d’un llibre a un altre amb petites o nul·les variacions, altres són completament genuïns. Aquest és el cas de la matalota o matalote que destriam en el recull Antics receptaris de cuina mallorquina, recopilat per Gabriel Llabrés i transcrit i estudiat per Francesca Trobat i Alexandre Font (ed. Lleonard Muntaner, 1999)
Continua la lectura de “Matalota de carabassó i brossat”
taulaposada 