Nodrir-se sense tenir gana és una acció relativament recent. Fa molt poques dècades que ens alimentam tenint accés a qualsevol tipus d’ingredient i sense gaire esforç. En una terra com la nostra ens podem permetre menjar no només per viure sinó que hi intervenen altres sensacions marcades per un component subjectiu. Les emocions estan molt lligades amb la nostra alimentació i cercam en el que menjam una emoció que inconscientment recordam. Estudis recents afirmen que els sistema nerviós i el sistema intestinal estan estretament connectats. A La dieta de les emocions, de la nutricionista Neus Elcacho s’esposa que el 80 % de la serotonina, l’hormona de la felicitat, es crea en els intestins. El primer gust que coneixem és el dolç a través de la llet materna, aquest record primigeni va lligat a les sensacions d’afecte, de benestar i protecció. Un sabor que ens aporta un plaer instantani i que relacionam amb la recompensa i l’evasió.
Per als nostres ancestres primats humans la intensitat de la dolçor hauria indicat la densitat d’energia de l’aliment, mentre que l’amargor indicaria toxicitat. La detecció de la dolcesa va predisposar als nostres avantpassats a buscar aliments dolços i a evitar els que eren amargs per pur instint de supervivència. L’afecció per la dolçor, idò, respon a una pauta evolutiva. Els humans hem complagut el nostre paladar cercant aquest gust en
aliments com la fruita, algunes hortalisses, la canya de sucre o la mel. Les primeres civilitzacions gaudien de fruita o fruits secs amb mel i a la Índia descobriren com cristal·litzar el sucre de canya al voltant del 350 a. C.; un additiu que es convertí aviat en un element bàsic de la cuina i la rebosteria.
Actualment associam l’elaboració de postres amb la dificultat, la falta de temps i d’ingredients quan en realitat no precisam de moltes coses si hi ha voluntat i ganes. De fet, tenim alguns exemples que són d’una senzillesa aclaparadora com les fulles de llimonera, unes postres que apareixen en el receptari del segle XVIII de Fra Jaume Martí. Amb tan sols farina, aigua i poc més s’aconsegueix una pasta excel·lent per acabar un bon àpat. Aquesta mateixa fórmula la seguirem trobant en reculls diversos com Cuina Mallorquina d’Alcàntara Penya o Memòria de la cuina mallorquina d’Antoni Tugores, amb una recepta procedent de Son Servera. En canvi a Antics Receptaris (Lleonard Muntaner, 1999) les fulles de llimonera són substituïdes per fulles de llorer. Aquestes postres tan simples són també germanes dels paparajotes murcians, unes fulles de llimonera que es cobreixen amb una pasta feta de farina, llet i ous i que es fregeixen talment la recepta mallorquina. A mig camí d’una recepta i l’altra hi tendríem els «Pensats i Fets» de Formentera, una pasta clara que es fa fregida amb llet, ous, farina, sucre i canyella i que es fregeix a cullerades a dins oli ben calent. Tanmateix la pasta fregida per excel·lència són les orellanes, unes peces molt primes i llargueres de pasta de farina que es couen en oli calent o saïm i que es mengen amb sucre o mel.
Totes aquestes receptes, elaborades amb pocs ingredients cerquen satisfer el gust de manera austera, amb ingredients accessibles. Em sembla que la recepta d’avui és la més humil de totes, una bella i simple expressió. Esper que sigui del vostre gust.
Ingredients
3 c/s farina de xeixa
4 c/s aigua
fulles de llimonera
oli d’oliva suau
sucre en pols o mel
Rentarem les fulles de llimonera i les aixugarem. Farem un tallet a cada banda de la fulla per a què en surti més fàcilment l’essència.
Mesclarem l’aigua i la farina. Ha de quedar una pasteta que quedi enganxada. Introduirem les fulles procurant que el capoll ens quedi a fora i les hi deixarem una estona.
Posarem l’oli al foc i quan sigui ben calent hi fregirem les fulles anant alerta que no es cremin. Les girarem quan estiguin ben daurades. Les traurem i les deixarem degotar sobre paper de cuina.
Estirarem la fulla que sortirà amb facilitat i les empolsarem de sucre o mel abans de servir. També poden ser un bon acompanyament per a un gelat o una crema.
taulaposada 