En el manuals de cuina que coneixem i que datam entre els s. XVIII i principis del s. XX. molts plats es repeteixen d’un llibre a un altre amb petites o nul·les variacions, altres són completament genuïns. Aquest és el cas de la matalota o matalote que destriam en el recull Antics receptaris de cuina mallorquina, recopilat per Gabriel Llabrés i transcrit i estudiat per Francesca Trobat i Alexandre Font (ed. Lleonard Muntaner, 1999)
Continua la lectura de “Matalota de carabassó i brossat”
La greixonera, coneguda així a Eivissa i Mallorca i com a tià a Menorca, ha tengut un doble ús en la nostra cuina. Per una part com a utensili on s’hi fa una doble funció: sofregir i bullir, com ocorr en els arrossos brouosos, aguiats, sopes i escaldums i en receptes on s’adopta el nom del recipient com la greixera de frare, la greixonera de tripes, butses y peus de vadella o el pajell amb graxonera (sic) ambdues receptes del receptari La cuyna mallorquina(1886) atribuït a Pere d’Alcàntara Penya. I per l’altra com a recipient on s’hi couen els aliments, prèviament elaborats o no, al forn. En aquest cas les receptes poden ser salades, com passa amb la greixonera de potons, la greixonera dels darrers dies, la greixonera de bacallà o la d’albergínies; i dolces com la greixonera d’avellanes, de brossat, de moniato o la de bescuit amb llet i ous, per citar alguns exemples.
Continua la lectura de “Greixonera de moniato i bolets”
Les ermites solien disposar d’un hort on s’hi cultivaven verdures i llegums que els permetia ser autosuficients tot l’any, així com d’algun bocí de terra per conrear cereals. Com a fills espirituals del Cartoixos practicaven l’abstinència de carn i de vi i l’únic greix emprat per cuinar era l’oli d’oliva. La dieta de cada dia solia anar més o manco d’aquesta manera: les sopes eren el berenar i el sopar de cada dia, per dinar hi solia haver cuinat de llegums, fideus o un arròs molt senzill de primer plat; el segon plat podia ser una truita, plats de verdura com la carabassa fregida, tumbet o pastanagues. En més poca mesura es menjava peix, quasi sempre bacallà o gerret. Cada comensal disposava d’un platet d’olives. No faltava mai la fruita, el pa i les figues seques.
Continua la lectura de “Colflori ofegada”
Si poguéssim observar un plat viatjant en una línia cronològica al llarg de la història seria, sens dubte, el menjar blanc. Aquestes postres, elaborades actualment a partir de farina d’arròs o midó, llet i sucre han anat transformant-se al llarg del temps essent un entrant o un plat idoni per a malalts, un plat digne de reis i Papes per acabar convertint-se en una darreria molt popular arreu d’Europa i en alguns indrets del continent Americà.
S’especula que els orígens del menjar blanc es troben en la cuina àrab, sobretot perquè alguns dels ingredients principals del plat, com el sucre i l’arròs, foren introduïts per ells, així com per l’ús de l’ametla en moltes de les seves receptes.
Continua la lectura de “Crema de carabassa i ametles, una versió del menjar blanc”
Per fer aquesta recepta n’he fet una de dues. He agafat el farcit dels robiols de verdura menorquins i els he unit a la pasta que feim a ca nostra de sempre, una massa fina, no gaire dolça i que, a diferència d’altres, no perd amb els dies.
M’agrada que siguin uns robiols que donin joc, ni postres ni entrants, només el que voldreu vosaltres que siguin. Aquesta és només una idea, si el farcit no és del vostre gust hi podeu posar el que volgueu: confitura, crema, crema de xocolata, cabell d’àngel,… imaginació al poder!
Continua la lectura de “Robiols de verdura”
Aquesta recepta és només una excusa per fer una entrada on hi aparegui la socca, una crep que es fa només amb aigua i farina de cigró a parts iguals. És molt fàcil de fer i una fantàstica alternativa al gluten. Jo la faig moltes vegades per berenar al matí, farcida de lletuga i alvocat, salmó marinat o formatge tendre…
La recepta de les verdures és una variant d’una de Yotam Ottolenghi, del llibre El gourmet vegetariano i crec que vos pot servir per acompanyar altres plats a la perfecció.
Continua la lectura de “Socca amb verdures confitades, tàperes i salsa satziki”
La colflori és una verdura que està a l’alça, tal i com es pot veure en nombroses receptes en els darrers temps. I no és estrany, ja que posseeix magnífiques propietats: té molta fibra, és bona per a la memòria , és antioxidant i com la resta de verudres crucíferes, redueix el risc de contreure alguns tipus de càncer.
En aquesta recepta l’he preparada com si es tractàs d’un arròs i ja veureu que les variants poden ser tan grans com la vostra imaginació.
Acompanyarem el plat amb un ou escalfat i un mojo verd, una salsa canària molt versàtil i gustosa.
Continua la lectura de “Fals arròs de colflori amb bolets, ou escalfat i mojo verd”
Els cocarrois són la meva debilitat. M’agraden moltíssim i també experimentar provant noves receptes. A casa meva no n’hem fet mai amb pasta dolça, ni tampoc amb peix. Per això permeteu-me que abusi un poc més de na Caty Juan de Corral, aquesta vegada del llibre Repostería balear i publiqui aquesta recepta. La pasta no queda molt cruixent però el resultat és molt bo. Continua la lectura de “Novembre: cocarrois dolços de mussola”
A tots i a cada un del receptaris de cuina antiga que he llegit hi ha una recepta de greixonera d’albergínies i totes són pràcticament similars. La que més m’ha cridat l’atenció, però, és la del llibre de “La cuina de sa Vall”, de n’Apol·lònia Adrover; perquè hi incorpora un allioli, un punt més de sofisticació. Jo he intentat fer-lo més lleuger i he optat per coure les albergínies al forn en lloc de fregir-les.
Aquesta recepta pot servir-vos com a entrant o com un acompanyament per a un altre plat. El podeu fer d’un dia per a un altre i menjar-lo calent o fred. A casa meva ha tengut molt bona acollida i no serà la darrera vegada que el faci. També hi he afegit formatge de cabra i fulles de sàlvia i romaní que li dona un punt més de sabor i m’ha servit com a plat únic. Continua la lectura de “Agost: pastís d’albergínies de sa madona de sa Vall”
La cuina dels ermitans és una cuina austera i senzilla. Els ermitans, molt conservadors en els seus costums, eren poc amics d’innovacions i modernitats. La seva alimentació es basava en el consum de llegums i verdures, cereals, ous i peix. La carn estava prohibida i només en menjaven per prescripció mèdica i amb moltes reticències. Era freqüent que fessin desdejuni els divendres de cada setmana i els 40 dies de Quaresma. Per aquest motiu, el plat que us indicam aquí suposava un autèntica delícia per uns paladars acostumats a la més absoluta frugalitat. La recepta original la trobareu al llibre La cuina dels ermitans, de Miquel de Binifar, on s’hi apleguen els costums i receptes d’aquestes comunitats religioses.
Vos anim a provar aquest guisat, amb molt poc aconseguim un plat formidable i realment econòmic, amb ingredients recurrents del nostre rebost. Hi podeu posar qualsevol bolet o altres verdures que cregueu oportunes o de temporada. Amb aquestes quantitats n’hi ha prou per 2 o 3 persones. Continua la lectura de “Abril: greixera d’ous, el plat de Pasqua dels ermitans”
taulaposada 