carn · General

Costellam de porc amb salsa

taulaposadaDeixa un comentari

Sovint la veia ajaguda entre els arbres. Els rajos del sol es fonien entre les ombres de les alzines i ella s’hi deixava encalentir emperesida. Vaig veure néixer els porcellets, eren com a ratolins embolicats en una bava blanquinosa, desproporcionadament petits al costat de sa mare. A l’estiu grunyien i xipollejaven dins l’aigua fangosa mentre la truja grufava. Ara que el cicle vital havia acabat per a ells semblava derrotada i sola. Abstreta sobre un jaç de fulles pareixia un altar tocat per la claror, la gran pedra dels sacrificis.

Continua la lectura de “Costellam de porc amb salsa” →
General

Pastanagat o crema de xirivies

taulaposadaDeixa un comentari

Em propòs un exercici mental, viatjar en el temps cinc-cents anys enrere per dinar en una casa senyorial de Palma. Em plau fer aquest viatge, ser la convidada d’un banquet d’una família de la noblesa en un dia festiu, potser unes noces o una celebració important. Els plats que es couran no es faran molt enfora dels que apreciam en receptaris com el Llibre de Sent Soví, escrit en el 1324 i considerat un dels més antics d’Europa, una de les grans fonts per entendre l’alimentació de la Corona d’Aragó a la baixa Edat Mitjana, i per extensió, de la cuina practicada a Mallorca en ambients de senyoriu després de la conquesta catalana.

Continua la lectura de “Pastanagat o crema de xirivies” →
General · peix i marisc · Receptes salades

Anfós en salsa grevi

taulaposadaDeixa un comentari

L’anfós és un dels grans senyors de la mar Mediterrània. Un peix de roca de caràcter solitari
que viu amagat en coves i escletxes fondes. Els pescadors sempre n’han parlat amb un cert
respecte: no és un peix qualsevol, sinó un habitant del mar pacient, poderós i astut que coneix
el seu territori i només es deixa enganar si el mar ho permet. Antigament hi havia la creença
que els exemplars vells, aquells que ningú no havia pescat mai, coneixien tots els secrets de la
mar i podien amagar-se o canviar de lloc com si tenguessin pensament. Per això, quan un
pescador en trobava un de gran, sovint hi havia una mescla de respecte i superstició.

Continua la lectura de “Anfós en salsa grevi” →
Cuina mallorquina · General · postres · receptes dolces

Bunyols de vent farcits de crema pastissera

taulaposada1 comentari

L’aranya clavada ben enmig del menjador, il·luminava tota l’estança. Per a un dia tan
assenyalat havien desplegat les ales de la taula i l’havien vestida amb les estovalles brodades
de fil. Bessons torrats, coca amb verdura, coca de quarto, panades, olives, bunyols… amics,
veïnats i parents anaven passant, s’asseien i brindaven, reien entre coverbos i molts d’anys. Un
any més lloarien la mà destra de la cuinera, enllepolits encara pels bunyols de vent. La pasta,
en principi seca, s’amorosia per la crema i esclatava saborosa i lleugera dins la boca. Brufaven
el sant i partien cedint el relleu a altres més tardans en un sainet circular que acabava fins ben
entrada de fosca. Els tassons a mig beure, els plats buits. La casa quedava en silenci i el lleu
ressò dels convidats restava engolit per les ombres.

Continua la lectura de “Bunyols de vent farcits de crema pastissera” →
Receptes salades · verdures

Albergínies farcides d’anxoves

taulaposada3 comentaris

Podria evitar escriure sobre l’albergínia però és difícil obviar-la. És tan present a tots els nostres
llibres de cuina que no pots enrevoltar-la. Farcida, escabetxada, fregida, en greixonera, en
allet,a rodanxes sobre una coca de verdura o torrada… Deia Vicent Andrés Estallés que res no li
agradava tant com el pimentó torrat enramat d’oli cru, tallat a tires. Em pens que substituiria el
gest senzill i poètic del poeta valencià per l’albergínia torrada. Alçaria la carn molsuda i la
contemplaria amb la mateixa veneració abans d’empassolar-me-la.

Continua la lectura de “Albergínies farcides d’anxoves” →
Cuina mallorquina · ensalades · entrants · General · peix i marisc · Receptes salades

Estopeta

taulaposada2 comentaris

A la rebranca del portal del rebost, entre les frontisses, s’hi apreciava una taca d’oli ennegrida
pel pas del temps. Els antics propietaris l’havien emprat com a premsa durant anys per poder
escatar i pelar les arengades el dia que n’havien de menjar. Posaven el peix entre paper
d’estrassa i l’estrenyien amb la porta fins que esclatava. Per la dimensió de la clapa
s’endevinava que havia estat un aliment apreciat pels habitants de la casa. La poca traça en
dissimular-ho quedà com una presència, l’ombra fosca d’un peix nedant dins la fusta.

Continua la lectura de “Estopeta” →
Cuina mallorquina · General · postres · receptes dolces

Valesqui de crema de cafè

taulaposadaDeixa un comentari

Els diumenges compràvem els cortes de gelat a duro o a vint-i-cinc pessetes. La gruixa i el preu
feien mesura. Record també la romana de Can Pereta per a pesar les taronges, suspesa en
l’aire en tota la seva verticalitat. I també el padrí repassar equivalències d’un altre temps, unitats
que llavors em resultaven incomprensibles i llunyanes. Les repassava en una lletania, tot un
exercici de memòria.
La humanitat ha pesat, amidat i mesurat tot allò que l’envolta des de l’antiguitat. Ha intentat

Continua la lectura de “Valesqui de crema de cafè” →
General · peix i marisc · Receptes salades

Aguiat de calamars

taulaposadaDeixa un comentari

Quan parlam d’aguiats de peix sabem que són aquells que es cuinen amb un brou, sovint
acompanyats de verdures de temporades o patates per tal de completar el plat. Afortunadament
gaudim de gran diversitat d’aguiats, la terminologia dels quals ens pot semblar confusa. Moltes
vegades han estat els recipients on es cuinen el que ha determinat el nom del plat. És el cas de
les cassoles, calderes o greixoneres. Però on recauen les diferències no és en els recipients
sinó en la manera de cuinar-los.

Continua la lectura de “Aguiat de calamars” →
cremes i sopes · entrants · General · Receptes salades · verdures

Oliaigua amb tomàtigues

taulaposadaDeixa un comentari

Record poalades i poalades de tomàtigues que es repartien aquí i allà de la clastra. Algú les escaldava d’aigua bullent i passats uns minuts prudencials començàvem a pelar-les i a embotir-les dins els pots de vidre. A poc a poc l’àcid de la fruita penetrava dins la pell i la picor que em produïa a les mans era tan martiritzadora que hauria desitjat poder-me-la treure tan fàcilment com ho feia amb la pell vermella de la tomàtiga. Només les mosques que burinaven atretes per la nostra activitat em distreien i molestaven a parts iguals. La collita estava en el seu punt d’esplendor i en els plats de l’estiu s’hi desplegava la riquesa dels fruits de la terra quasi sempre enrogits per les tomàtigues.

Continua la lectura de “Oliaigua amb tomàtigues” →