La pesca de la llagosta és una de les activitats pesqueres artesanals més tradicionals i
valuoses de les Illes Balears. Aquest crustaci viu en fons rocosos i es captura principalment
amb nanses, un art de pesca selectiu que permet preservar els exemplars joves i les femelles
ovades.
Del petit rebost en treia un pot de vidre preciós que tenia fruites en relleu. Un pot especial
d’aquells que es guarden per a estotjar-hi coses valuoses o per a lluir sobre la taula quan tens
convidats. De dins en tragué una boleta plana, arrugada i seca com les seves mans, com si es
tractàs d’una extensió d’ella mateixa. Jo llavors no entenia que el que m’oferia era una llepolia
molt preuada. Record el gust de l’anís i el crec-crec de les llavoretes de la figa mentre la
rosegava. I també a ella al davant meu amb la mà estesa plena de generositat.
El solstici d’estiu, el moment de l’any en què el dia és més llarg i la nit més curta, s’ha celebrat des de fa milers d’anys per moltes de les cultures que han poblat la terra. Es tractava de festes paganes on es feien celebracions rituals on es celebrava el triomf de la llum per damunt de la foscor. Aquest és el cas de les festivitats de la Grècia Clàssica dedicades al déu Apol·lo, déu del Sol, durant les quals s’encenien fogueres de caràcter purificador. Quan el cristianisme es va estendre l’Església va adaptar moltes d’aquestes festivitats ja existents. Aquest és el cas de Sant Joan, dia en què es celebra el naixement del sant. Segons la tradició sant Joan va néixer a les 12h de la nit, a la mateix hora que va néixer Jesús i just mig any abans que ell.
Continua la lectura de “Macarrons de Sant Joan”
A casa som de secà, de terra endins, del Pla. El vent a prop nostre agita les branques dels
arbres en lloc de les veles de les barques i el mar és lluny, molt més lluny encara per als meus
avantpassats tot i comptar amb la mateixa distància. Dins el menjador de ca els meus padrins
materns hi havia una fotografia enorme en blanc i negre del moll vell de Palma. S’hi veien
alguns llaüts amarrats, les aigües quietes del port i també la Seu, immensa i silenciosa
dominant l’escena, com si vigilàs alhora la ciutat, la mar i a nosaltres, asseguts a taula. Una
gran finestra a tocar de l’aigua, un dia qualsevol, en una casa a l’interior de l’illa.
La morera imponent regalava ombra i fruits a les gallines quan n’era el temps. Hi havia prou espai per trescar tot el dia, per pellucar petites herbetes que no tenien temps de créixer o per acabar amb qualque insecte que havia tengut el mal cap d’entrar-hi. Al fons hi havia l’antiga soll on les aus anaven a pondre els ous i les antigues conilleres que ara servien per estotjar el gra. Un somier metàl·lic reconvertit en una porta que no es tancava mai convidava a les gallines a entrar quan el sol es ponia. M’agradava anar a cercar els ous, descobrir aquella ofrena que els animalons ens deixaven dins un caixó recobert de palla. Em sorprenia que fossin tan despreses, absents de gelosia per aquella caixeta perfecta que havia sortit del seu cos.
Continua la lectura de “Sopa d’ous farcits”
Sovint la veia ajaguda entre els arbres. Els rajos del sol es fonien entre les ombres de les alzines i ella s’hi deixava encalentir emperesida. Vaig veure néixer els porcellets, eren com a ratolins embolicats en una bava blanquinosa, desproporcionadament petits al costat de sa mare. A l’estiu grunyien i xipollejaven dins l’aigua fangosa mentre la truja grufava. Ara que el cicle vital havia acabat per a ells semblava derrotada i sola. Abstreta sobre un jaç de fulles pareixia un altar tocat per la claror, la gran pedra dels sacrificis.
Continua la lectura de “Costellam de porc amb salsa”
Em propòs un exercici mental, viatjar en el temps cinc-cents anys enrere per dinar en una casa senyorial de Palma. Em plau fer aquest viatge, ser la convidada d’un banquet d’una família de la noblesa en un dia festiu, potser unes noces o una celebració important. Els plats que es couran no es faran molt enfora dels que apreciam en receptaris com el Llibre de Sent Soví, escrit en el 1324 i considerat un dels més antics d’Europa, una de les grans fonts per entendre l’alimentació de la Corona d’Aragó a la baixa Edat Mitjana, i per extensió, de la cuina practicada a Mallorca en ambients de senyoriu després de la conquesta catalana.
Continua la lectura de “Pastanagat o crema de xirivies”
L’anfós és un dels grans senyors de la mar Mediterrània. Un peix de roca de caràcter solitari
que viu amagat en coves i escletxes fondes. Els pescadors sempre n’han parlat amb un cert
respecte: no és un peix qualsevol, sinó un habitant del mar pacient, poderós i astut que coneix
el seu territori i només es deixa enganar si el mar ho permet. Antigament hi havia la creença
que els exemplars vells, aquells que ningú no havia pescat mai, coneixien tots els secrets de la
mar i podien amagar-se o canviar de lloc com si tenguessin pensament. Per això, quan un
pescador en trobava un de gran, sovint hi havia una mescla de respecte i superstició.
L’aranya clavada ben enmig del menjador, il·luminava tota l’estança. Per a un dia tan
assenyalat havien desplegat les ales de la taula i l’havien vestida amb les estovalles brodades
de fil. Bessons torrats, coca amb verdura, coca de quarto, panades, olives, bunyols… amics,
veïnats i parents anaven passant, s’asseien i brindaven, reien entre coverbos i molts d’anys. Un
any més lloarien la mà destra de la cuinera, enllepolits encara pels bunyols de vent. La pasta,
en principi seca, s’amorosia per la crema i esclatava saborosa i lleugera dins la boca. Brufaven
el sant i partien cedint el relleu a altres més tardans en un sainet circular que acabava fins ben
entrada de fosca. Els tassons a mig beure, els plats buits. La casa quedava en silenci i el lleu
ressò dels convidats restava engolit per les ombres.
Podria evitar escriure sobre l’albergínia però és difícil obviar-la. És tan present a tots els nostres
llibres de cuina que no pots enrevoltar-la. Farcida, escabetxada, fregida, en greixonera, en
allet,a rodanxes sobre una coca de verdura o torrada… Deia Vicent Andrés Estallés que res no li
agradava tant com el pimentó torrat enramat d’oli cru, tallat a tires. Em pens que substituiria el
gest senzill i poètic del poeta valencià per l’albergínia torrada. Alçaria la carn molsuda i la
contemplaria amb la mateixa veneració abans d’empassolar-me-la.
taulaposada 