A Eivissa i Formentera el vocabulari relacionat amb el bestiar transmet una manera de viure on
la cria d’ovelles i cabres formava part de l’economia pagesa i de l’alimentació quotidiana. No es tracta simplement d’una abundància de noms, sinó d’un lèxic precís que permetia distingir els animals segons l’espècie, el sexe, l’edat o la seva funció dins la guarda.
La rebosteria tradicional constitueix un dels patrimonis gastronòmics més rics de les Illes
Balears. L’intercanvi cultural, l’aprofitament dels recursos disponibles i la transmissió del saber
culinari de generació en generació han donat lloc a un repertori extraordinàriament ampli de
coques, pastes, pastissos, galetes i confits que han acompanyat les celebracions religioses, les festes familiars i el calendari agrícola. Aquesta diversitat no només respon a la creativitat dels forners i pastissers, sinó també al paper fonamental que han exercit les cuines domèstiques, els convents i les cases benestants en la conservació i transmissió d’aquest patrimoni.
L’estiu s’allarga com una ombra pesada. No hi ha conversa que no s’enceti amb la feixuguesa
d’aquests mesos, de la dificultat de suportar les altes temperatures i de com la humitat s’ha
enganxat a la pell com una tela pesada. Diuen que l’any que ve encara seran més altes i
respiram profund mentre pensam com ho podrem suportar. Però ens hi adaptarem, per
supervivència, com ens hem adaptat al que ens donava la terra, als canvis del paisatge, a la
pèrdua.
La pesca de la llagosta és una de les activitats pesqueres artesanals més tradicionals i
valuoses de les Illes Balears. Aquest crustaci viu en fons rocosos i es captura principalment
amb nanses, un art de pesca selectiu que permet preservar els exemplars joves i les femelles
ovades.
Del petit rebost en treia un pot de vidre preciós que tenia fruites en relleu. Un pot especial
d’aquells que es guarden per a estotjar-hi coses valuoses o per a lluir sobre la taula quan tens
convidats. De dins en tragué una boleta plana, arrugada i seca com les seves mans, com si es
tractàs d’una extensió d’ella mateixa. Jo llavors no entenia que el que m’oferia era una llepolia
molt preuada. Record el gust de l’anís i el crec-crec de les llavoretes de la figa mentre la
rosegava. I també a ella al davant meu amb la mà estesa plena de generositat.
El solstici d’estiu, el moment de l’any en què el dia és més llarg i la nit més curta, s’ha celebrat des de fa milers d’anys per moltes de les cultures que han poblat la terra. Es tractava de festes paganes on es feien celebracions rituals on es celebrava el triomf de la llum per damunt de la foscor. Aquest és el cas de les festivitats de la Grècia Clàssica dedicades al déu Apol·lo, déu del Sol, durant les quals s’encenien fogueres de caràcter purificador. Quan el cristianisme es va estendre l’Església va adaptar moltes d’aquestes festivitats ja existents. Aquest és el cas de Sant Joan, dia en què es celebra el naixement del sant. Segons la tradició sant Joan va néixer a les 12h de la nit, a la mateix hora que va néixer Jesús i just mig any abans que ell.
Continua la lectura de “Macarrons de Sant Joan”
A casa som de secà, de terra endins, del Pla. El vent a prop nostre agita les branques dels
arbres en lloc de les veles de les barques i el mar és lluny, molt més lluny encara per als meus
avantpassats tot i comptar amb la mateixa distància. Dins el menjador de ca els meus padrins
materns hi havia una fotografia enorme en blanc i negre del moll vell de Palma. S’hi veien
alguns llaüts amarrats, les aigües quietes del port i també la Seu, immensa i silenciosa
dominant l’escena, com si vigilàs alhora la ciutat, la mar i a nosaltres, asseguts a taula. Una
gran finestra a tocar de l’aigua, un dia qualsevol, en una casa a l’interior de l’illa.
La morera imponent regalava ombra i fruits a les gallines quan n’era el temps. Hi havia prou espai per trescar tot el dia, per pellucar petites herbetes que no tenien temps de créixer o per acabar amb qualque insecte que havia tengut el mal cap d’entrar-hi. Al fons hi havia l’antiga soll on les aus anaven a pondre els ous i les antigues conilleres que ara servien per estotjar el gra. Un somier metàl·lic reconvertit en una porta que no es tancava mai convidava a les gallines a entrar quan el sol es ponia. M’agradava anar a cercar els ous, descobrir aquella ofrena que els animalons ens deixaven dins un caixó recobert de palla. Em sorprenia que fossin tan despreses, absents de gelosia per aquella caixeta perfecta que havia sortit del seu cos.
Continua la lectura de “Sopa d’ous farcits”
Sovint la veia ajaguda entre els arbres. Els rajos del sol es fonien entre les ombres de les alzines i ella s’hi deixava encalentir emperesida. Vaig veure néixer els porcellets, eren com a ratolins embolicats en una bava blanquinosa, desproporcionadament petits al costat de sa mare. A l’estiu grunyien i xipollejaven dins l’aigua fangosa mentre la truja grufava. Ara que el cicle vital havia acabat per a ells semblava derrotada i sola. Abstreta sobre un jaç de fulles pareixia un altar tocat per la claror, la gran pedra dels sacrificis.
Continua la lectura de “Costellam de porc amb salsa”
Em propòs un exercici mental, viatjar en el temps cinc-cents anys enrere per dinar en una casa senyorial de Palma. Em plau fer aquest viatge, ser la convidada d’un banquet d’una família de la noblesa en un dia festiu, potser unes noces o una celebració important. Els plats que es couran no es faran molt enfora dels que apreciam en receptaris com el Llibre de Sent Soví, escrit en el 1324 i considerat un dels més antics d’Europa, una de les grans fonts per entendre l’alimentació de la Corona d’Aragó a la baixa Edat Mitjana, i per extensió, de la cuina practicada a Mallorca en ambients de senyoriu després de la conquesta catalana.
Continua la lectura de “Pastanagat o crema de xirivies”
taulaposada 