L’aranya clavada ben enmig del menjador, il·luminava tota l’estança. Per a un dia tan
assenyalat havien desplegat les ales de la taula i l’havien vestida amb les estovalles brodades
de fil. Bessons torrats, coca amb verdura, coca de quarto, panades, olives, bunyols… amics,
veïnats i parents anaven passant, s’asseien i brindaven, reien entre coverbos i molts d’anys. Un
any més lloarien la mà destra de la cuinera, enllepolits encara pels bunyols de vent. La pasta,
en principi seca, s’amorosia per la crema i esclatava saborosa i lleugera dins la boca. Brufaven
el sant i partien cedint el relleu a altres més tardans en un sainet circular que acabava fins ben
entrada de fosca. Els tassons a mig beure, els plats buits. La casa quedava en silenci i el lleu
ressò dels convidats restava engolit per les ombres.

Els diumenges compràvem els cortes de gelat a duro o a vint-i-cinc pessetes. La gruixa i el preu
feien mesura. Record també la romana de Can Pereta per a pesar les taronges, suspesa en
l’aire en tota la seva verticalitat. I també el padrí repassar equivalències d’un altre temps, unitats
que llavors em resultaven incomprensibles i llunyanes. Les repassava en una lletania, tot un
exercici de memòria.
La humanitat ha pesat, amidat i mesurat tot allò que l’envolta des de l’antiguitat. Ha intentat