Els estius els passàvem a fora vila. Un dels petits plaers d’aquella època eren els botellins de Lacao fred que ens bevíem sense quasi respirar cada matí. O la llet fresca que anàvem a cercar a la vaqueria que hi havia a prop de la caseta.
Continua la lectura de “Greixonera de brossat”
La padrina de mon pare era una bona cuinera, sobretot fent frit. El seu frit no era mai igual ni
s’assemblava al que ara esperaríem si sèiem a la taula d’algun celler. L’elaborava amb mà
experta amb el que tenia segons el temps: bolets, espàrrecs, albergínia, sobrassada o altres
productes que hi diguessin bé i acabassen d’arrodonir el plat. Un frit del corral o de l’hort. Continua la lectura de “Frit de pastanagues morades”
Els aliments d’origen vegetal han tengut i tenen un paper important en la nostra dieta. El clima mediterrani ha afavorit una varietat d’espècies que han contribuït de manera molt favorable a l’enriquiment dels nostres receptaris. Sovint hi trobam receptes on les verdures en són les autèntiques protagonistes i quan és així, en moltes ocasions, és per ser farcides.
Continua la lectura de “Cebes farcides”
Creuam els dies fastuosos del Carnaval tot i que a les nostres petites illes la bauxa i la dissipació és més continguda que en altres indrets. Tanmateix ens sabem divertir, treure la part més canalla i trapella per a unes hores i riure’ns del sant i de la festa. Alguns ja fa temps que cavil·len i preparen disfresses sense pensar en els darrers dies.
Continua la lectura de “Peus de porc farcits”
Camin pels carrers del meu poble. La tardor crema les darreres setmanes del seu regnat. A la fi fa fred. La humitat, tanmateix, no dóna treva en tot l’any i a cada estació ens mostra les seves millors armes. L’olor de la cendra i la llenya que crema et transporta a llars càlides i amb vida, amb gent al voltant del foc o del braser. És tan bo ara el plat calent a taula. Sopes i arrossos brousos, cremes i aguiats a punt de bofegar ens seuen a taula i ens aporten calidesa a l’ànima. És una llàstima que el tragí del dia a dia hagi transformat la cuina diària sota el fals concepte de la complicació. No fan falta massa ingredients per un aguiat, ni tampoc massa temps. Torrar i bullir, una bossa d’ensalada preparada y neta, són bones opcions. Però en tenim moltes altres de ben vàlides que deixam desaparèixer.
Continua la lectura de “Salmi de faraona”
Com diu la cançó: el cos demana salsa per posar ritme i no aturar de ballar…i en cuina podem traslladar la màxima perquè en moltes ocasions ens acaba d’arrodonir i distingir el plat. Més líquides, més espesses, fredes, calentes, exòtiques o més nostrades, han condimentat les nostres receptes des de fa molt de temps.
Continua la lectura de “Salsa d’avellanes”Els plats que mai no menjaré (I)
La nostra amiga escocesa es mirava el plat de caragols amb certa incredulitat. Rodejada de gent que el gaudia sense cap contemplació s’hi va enfrontar amb parsimònia i, tot i que li diguérem que no en menjàs si no li venien de gust, se’ls va acabar. No ens va venir de nou quan, temps després, ens confessà que va sentir repugnància mentre s’esforçava per quedar com una persona educada. Supòs que a mi m’hauria passat exactament igual davant qualsevol plat d’insectes fregits.
Continua la lectura de “Anguiles ofegades”
Un dels aliments més populars arreu del món és la patata. Es creu que el seu cultiu començà fa uns 8000 anys a la serralada andina, a la regió que comprèn l’altiplà sud del Perú. Actualment es coneixen milers de classes d’aquest tubercle. Només a Perú n’hi ha unes 2500 de catalogades i es creu que la xifra es podria doblar. Nosaltres ens movem en unes xifres més còmodes, en una desena de varietats que consumim depenent de l’època: les patates novelles (Monalisa, Maris Peer, Pentland Dell, Dayfla, Lady Cristl) i les tardanes (Kennebec, Marfona, Soprano, Agria). És una llàstima que noms tan suggerents siguin substituïts per la practicitat i agafem el saquet segons l’ús que li donem. Ja només sabem que les patates que tenim a ca nostra són les de bullir o les de fregir.
Continua la lectura de “Patates Juanites amb ou escaldat”
Segons el DCVB la pixotera té diversos significats: primerament la defineix com un guisat de carn i fruita, sobretot peres i cigrons tendres. També fa referència a uns boira molt humida, un significat més adient. I seguidament ens remet a la pixotera o pixoter, un recipient de fang on s’hi depositava l’emprivada, és a dir, els dipòsits de l’orinal.
Continua la lectura de “Pixotera de pollastre”
Bunyols sense forat
Una de les primeres festivitats de la tardor és el dia de les Verges, data que dóna peu a una de les mossegades més apreciades per a nosaltres, els bunyols. L’arribada del fred propicia el delit per les postres calentes, fregides en oli abundant i empolsinades de sucre fi.
Continua la lectura de “Jubanets”
taulaposada 