Cor de carxofa
Cor cruixent, cor negre, cor amarg i àcid i terrós… cor de la llengua rasposa i els llavis foscos. Cor embolcallat entre fulles granades, cor de la mossegada desitjada… així seguiria, com en una lletania, per recitar les benaurances de la carxofa, la verdura que preferesc sobre totes les altres.
Continua la lectura de “Carxofes negres amb llet”
Diuen que a Portugal tenen una recepta de bacallà per a cada dia. Nosaltres no podem ufanar-nos de la mateixa manera però sí que podríem menjar-ne moltes vegades sense repetir la fórmula. Per ser un peix salat, de fàcil conservació i transport, era el que més es consumia en els pobles allunyats de la costa i potser per això és el que té més presència en els nostres receptaris. És curiós com algunes d’aquestes receptes, mencionades a quasi tots els reculls, han caigut en l’oblit o s’han allunyat molt de la recepta original. Aquest és el cas de la Borrida de bacallà, un aguiat de peix d’origen provençal que apareix documentat a la nostra cuina en el s. XVIII.
Continua la lectura de “Borrida de bacallà”
Els estius els passàvem a fora vila. Un dels petits plaers d’aquella època eren els botellins de Lacao fred que ens bevíem sense quasi respirar cada matí. O la llet fresca que anàvem a cercar a la vaqueria que hi havia a prop de la caseta.
Continua la lectura de “Greixonera de brossat”
La padrina de mon pare era una bona cuinera, sobretot fent frit. El seu frit no era mai igual ni
s’assemblava al que ara esperaríem si sèiem a la taula d’algun celler. L’elaborava amb mà
experta amb el que tenia segons el temps: bolets, espàrrecs, albergínia, sobrassada o altres
productes que hi diguessin bé i acabassen d’arrodonir el plat. Un frit del corral o de l’hort. Continua la lectura de “Frit de pastanagues morades”
Camin pels carrers del meu poble. La tardor crema les darreres setmanes del seu regnat. A la fi fa fred. La humitat, tanmateix, no dóna treva en tot l’any i a cada estació ens mostra les seves millors armes. L’olor de la cendra i la llenya que crema et transporta a llars càlides i amb vida, amb gent al voltant del foc o del braser. És tan bo ara el plat calent a taula. Sopes i arrossos brousos, cremes i aguiats a punt de bofegar ens seuen a taula i ens aporten calidesa a l’ànima. És una llàstima que el tragí del dia a dia hagi transformat la cuina diària sota el fals concepte de la complicació. No fan falta massa ingredients per un aguiat, ni tampoc massa temps. Torrar i bullir, una bossa d’ensalada preparada y neta, són bones opcions. Però en tenim moltes altres de ben vàlides que deixam desaparèixer.
Continua la lectura de “Salmi de faraona”Els plats que mai no menjaré (I)
La nostra amiga escocesa es mirava el plat de caragols amb certa incredulitat. Rodejada de gent que el gaudia sense cap contemplació s’hi va enfrontar amb parsimònia i, tot i que li diguérem que no en menjàs si no li venien de gust, se’ls va acabar. No ens va venir de nou quan, temps després, ens confessà que va sentir repugnància mentre s’esforçava per quedar com una persona educada. Supòs que a mi m’hauria passat exactament igual davant qualsevol plat d’insectes fregits.
Continua la lectura de “Anguiles ofegades”
Segons el DCVB la pixotera té diversos significats: primerament la defineix com un guisat de carn i fruita, sobretot peres i cigrons tendres. També fa referència a uns boira molt humida, un significat més adient. I seguidament ens remet a la pixotera o pixoter, un recipient de fang on s’hi depositava l’emprivada, és a dir, els dipòsits de l’orinal.
Continua la lectura de “Pixotera de pollastre”
Bunyols sense forat
Una de les primeres festivitats de la tardor és el dia de les Verges, data que dóna peu a una de les mossegades més apreciades per a nosaltres, els bunyols. L’arribada del fred propicia el delit per les postres calentes, fregides en oli abundant i empolsinades de sucre fi.
Continua la lectura de “Jubanets”
Tenim la sort de ser hereus d’una rebosteria variada i rica en delicioses receptes. Amb ingredients comuns i poc variats es desplega tot un ventall de dolceses que ornamenten arreu els mostradors i taulells de les nostres pastisseries. Avui em cenyiré, amb l’espai que dispòs,a parlar d’una recepta pràcticament desapareguda com és la dels mostatxons.
Continua la lectura de “Mostatxons”
El verderol és la forma juvenil de la serviola, un peix blau de carn ferma i fina. També se’l coneix com a peix llimona o círvia. Aquest peix, juntament amb la llampuga, els raors, el calamar de potera i la tonyina, entre d’altres, són espècies pròpies de la temporada de tardor. Concepte malauradament en procés de canvi a causa de l’escalfament del mar provocat pel canvi climàtic, que desplaça les migracions dels peixos.
Continua la lectura de “Verderol al forn”
