Més o manco per aquestes dates la família es reunia a ca la padrina Antònia per sopar. El menú sempre era el mateix: coca amb verdura, trempó, pa, sobrassada, formatge i el raïm de la parra de la clastra on passàvem la vetllada. De postres, gelat d’ametlla i la coca ensaïmada que ella sabia fer tan bé. Record molt bé l’olor de les coques quan tovaven. Reconeixies bé que el llevat actuava perquè la cuina s’omplia de la seva flaire àcida. Sempre m’ha agradat aquesta olor, encara ara, quan tenc el llevat premsat a les mans no puc evitar ensumar-lo. Aquelles nits d’estiu eren especials i la memòria els evoca amb recança quan la calor pitja: la coca amb verdura, el formatge curat amb el raïm i la coca mullada en el gelat o en el tassó d’aigua freda.

Continua la lectura de “Serafins” →

El cacau fou, sens dubte, l’aliment que més prestigi adquirí de tots els que es dugueren del Nou Món. A Amèrica, la beguda que se n’extreia era pròpia dels Déus i s’emprava en cerimònies sagrades o també com a moneda. Cristòfol Colon va ser el primer europeu que la va tastar, begent-la per oferiment dels indis. Però no va ser fins a la conquesta de Mèxic per part d’Hernan Cortés que es començà a valorar.

Continua la lectura de “Crema imperial de xocolata” →

Quan obries la gelera de la tia Martina sempre hi havia una sorpresa. Era molt normal trobar-hi petits ocells dins un plat a l’espera de ser plomats o figues de moro o de cristià. Petits presents i intercanvis que es feien entre veïnats. A l’estiu feia llet preparada i la guardava en una antiga botella de gasseosa. Me n’omplia un tassó i em contava coverbos mentre me la bevia asseguda a la taula de fòrmica de la cuina. La dolçor del sucre i la canyella no assaciaven la set sinó que alimentaven el desig de prendre’n una altra tassonada.

Continua la lectura de “Llet merengada” →

Nodrir-se sense tenir gana és una acció relativament recent. Fa molt poques dècades que ens alimentam tenint accés a qualsevol tipus d’ingredient i sense gaire esforç. En una terra com la nostra ens podem permetre menjar no només per viure sinó que hi intervenen altres sensacions marcades per un component subjectiu. Les emocions estan molt lligades amb la nostra alimentació i cercam en el que menjam una emoció que inconscientment recordam. Estudis recents afirmen que els sistema nerviós i el sistema intestinal estan estretament connectats. A La dieta de les emocions, de la nutricionista Neus Elcacho s’esposa que el 80 % de la serotonina, l’hormona de la felicitat, es crea en els intestins. El primer gust que coneixem és el dolç a través de la llet materna, aquest record primigeni va lligat a les sensacions d’afecte, de benestar i protecció. Un sabor que ens aporta un plaer instantani i que relacionam amb la recompensa i l’evasió.

Continua la lectura de “Fulles de llimonera” →