
Mentre regnava el sol sentia les xigales en un brunzit llarg i eixordador, una remor gairebé sense interrupcions que esquedava els dies humits i calorosos.
Continua la lectura de “Costelles de frare”

Mentre regnava el sol sentia les xigales en un brunzit llarg i eixordador, una remor gairebé sense interrupcions que esquedava els dies humits i calorosos.
Continua la lectura de “Costelles de frare”
Esclaten les tomatigueres arrenglerades en fileres. Els ulls carregat de fulles s’estiren i s’enfilen per les canyes i la flor comença a donar pas a unes tomàtigues vermelles i sucoses. A la fi podrem tornar a fruir de l’autenticitat del seu sabor i de la carnositat de la popa molsuda. L’hort de mon pare promet fruits deliciosos per a aquest estiu i les tomàtigues tendran un paper prominent en els plats de cada dia i en les conserves i salses que ens proveiran durant l’hivern.
Continua la lectura de “Ous amb tomàtiga”
Nodrir-se sense tenir gana és una acció relativament recent. Fa molt poques dècades que ens alimentam tenint accés a qualsevol tipus d’ingredient i sense gaire esforç. En una terra com la nostra ens podem permetre menjar no només per viure sinó que hi intervenen altres sensacions marcades per un component subjectiu. Les emocions estan molt lligades amb la nostra alimentació i cercam en el que menjam una emoció que inconscientment recordam. Estudis recents afirmen que els sistema nerviós i el sistema intestinal estan estretament connectats. A La dieta de les emocions, de la nutricionista Neus Elcacho s’esposa que el 80 % de la serotonina, l’hormona de la felicitat, es crea en els intestins. El primer gust que coneixem és el dolç a través de la llet materna, aquest record primigeni va lligat a les sensacions d’afecte, de benestar i protecció. Un sabor que ens aporta un plaer instantani i que relacionam amb la recompensa i l’evasió.
Continua la lectura de “Fulles de llimonera”
Un dels pitjors moments de la setmana era quan tocava dinar de cuinat. La nit abans els llegums romanien en remull preconitzant el drama. Hora de posar peu davall taula m’asseia davant el plat com la reu que esperava la condemna. Els minuts esdevenien hores fins que a força de cullerades i glopades d’aigua acabava el suplici. Quasi sempre menjàvem llenties o mongetes pintades, confits com en dèiem a casa. Per sort les faves i les mongetes blanques no sovintejaven gaire.
Continua la lectura de “Galetes de mongetes”
Cor de carxofa
Cor cruixent, cor negre, cor amarg i àcid i terrós… cor de la llengua rasposa i els llavis foscos. Cor embolcallat entre fulles granades, cor de la mossegada desitjada… així seguiria, com en una lletania, per recitar les benaurances de la carxofa, la verdura que preferesc sobre totes les altres.
Continua la lectura de “Carxofes negres amb llet”
Diuen que a Portugal tenen una recepta de bacallà per a cada dia. Nosaltres no podem ufanar-nos de la mateixa manera però sí que podríem menjar-ne moltes vegades sense repetir la fórmula. Per ser un peix salat, de fàcil conservació i transport, era el que més es consumia en els pobles allunyats de la costa i potser per això és el que té més presència en els nostres receptaris. És curiós com algunes d’aquestes receptes, mencionades a quasi tots els reculls, han caigut en l’oblit o s’han allunyat molt de la recepta original. Aquest és el cas de la Borrida de bacallà, un aguiat de peix d’origen provençal que apareix documentat a la nostra cuina en el s. XVIII.
Continua la lectura de “Borrida de bacallà”
Els estius els passàvem a fora vila. Un dels petits plaers d’aquella època eren els botellins de Lacao fred que ens bevíem sense quasi respirar cada matí. O la llet fresca que anàvem a cercar a la vaqueria que hi havia a prop de la caseta.
Continua la lectura de “Greixonera de brossat”
La padrina de mon pare era una bona cuinera, sobretot fent frit. El seu frit no era mai igual ni
s’assemblava al que ara esperaríem si sèiem a la taula d’algun celler. L’elaborava amb mà
experta amb el que tenia segons el temps: bolets, espàrrecs, albergínia, sobrassada o altres
productes que hi diguessin bé i acabassen d’arrodonir el plat. Un frit del corral o de l’hort. Continua la lectura de “Frit de pastanagues morades”

Els aliments d’origen vegetal han tengut i tenen un paper important en la nostra dieta. El clima mediterrani ha afavorit una varietat d’espècies que han contribuït de manera molt favorable a l’enriquiment dels nostres receptaris. Sovint hi trobam receptes on les verdures en són les autèntiques protagonistes i quan és així, en moltes ocasions, és per ser farcides.
Continua la lectura de “Cebes farcides”
Creuam els dies fastuosos del Carnaval tot i que a les nostres petites illes la bauxa i la dissipació és més continguda que en altres indrets. Tanmateix ens sabem divertir, treure la part més canalla i trapella per a unes hores i riure’ns del sant i de la festa. Alguns ja fa temps que cavil·len i preparen disfresses sense pensar en els darrers dies.
Continua la lectura de “Peus de porc farcits”