El terme farciment, del llatí farcire, farcir, es fa servir des de l’edat mitjana i ja està documentat i
ressenyat en nombroses receptes a partir del segle xiv. El document escrit més antic que
documenta aquesta tècnica és De re coquinaria, d’Apici, receptari de l’Antiga Roma que conté
receptes de farciment de pollastre, llebre, calamar o sípies entre d’altres. La majoria de farses
descrites són a base de verdura, fruita seca, herbes aromàtiques, espícies i altres condiments,
en especial vísceres. Aquesta tècnica serà molt preuada a la cuina medieval burgesa i de la
cort, sobretot per la seva elaboració i fastuositat, sobretot quan es farceixen animals amb altres
animals.

A casa meva, com a moltes altres cases, els productes de temporada han estat clau per definir
els plats que s’han posat sobre la taula. També ho han estat les festivitats i els períodes
marcats per la tradició com la Quaresma. A mesura que el cicle anava fent el seu camí
desfilaven les receptes que ma mare preparava amb molt d’esment. No hi podien faltar els
llegums, els ous ni el peix. Jo em delia especialment pel bacallà amb llet, de textura i sabor
inigualable. Una recepta esplèndida que gairebé només menjàvem en aquesta època i que
sempre record quan el cicle comença.