L’arribada de productes del Nou Món a Europa a partir del segle XV va tenir un impacte profund
en la gastronomia. L’acceptació i assimilació dels nous aliments fou gradual, lenta i desigual per
a cada un d’ells. Alguns es tractaren amb recel, de manera que els prejudicis no deixaren que
formassen part de la nostra cuina fins ben avançat el temps. Altres s’acceptaren molt
ràpidament, potser per la consideració que els precedia.
Els receptaris antics tenen una gran importància tant a nivell cultural com històric i gastronòmic;
una finestra al passat que ens permet entendre com es menjava en diferents èpoques i regions,
quins ingredients s’empraven i les tècniques culinàries de l’època. Els llibres de cuina, a més,
són essencials per entendre l’evolució gastronòmica d’un territori.
Aquests reculls poden contenir anotacions personals, històries i costums que els aporten valor
etnogràfic. En tots ells hi trobam plats que destaquen per ells mateixos, per la seva popularitat i
pervivència. Altres es diferencien per la peculiaritat del seu nom, per allò que suggereix només
amb el títol.
Durant l’estiu ens permetem trencar les rutines adquirides durant la resta d’estacions. Els dies
llargs propicien l’oci i ens empenyen al relaxament. Els nostres costums alimentaris també
segueixen aquests canvis i sovint ens relaxam i ens obrim a altres experiències.
Un dels avantatges més grans que tenim com a illencs és la proximitat del mar. Els productes
que en provenen han estat bàsics per a la nostra alimentació i la nostra cultura. Antigament la
manca de sistemes de refrigeració no permetien un consum igualitari de peix entre els pobles
de la costa i els que n’estaven allunyats. En els receptaris es parla, sobretot, de peixos
conservats en sal com el bacallà o l’arengada que en possibilitaven el transport i temperatures
més altes.
Sal, ossos i carn, estrats solidificant-se dins alfàbies de fang; sal, ossos i carn en procés de
curació, d’extracció de líquids per evitar el procés de putrefacció. Antics mètodes de
conservació.
El tarongers s’arrengleraven en fileres: navel late, guaxintones, de la guixa,… els clementins i
els mandarins. Alguns oferien la fruita madura, a punt per ser collida, mentre que els altres, més
tardans, ens permetrien gaudir-ne fins a principis d’estiu. També i havia una llimonera grossa,
sadolla de llimones com a punys que fruitava gairebé tot l’any. Els indiots i les gallines s’havien
fet seu el tarongerar i era habitual que hi hagués una llocada nova o un nieró d’ous venturers
aprofitant el clot d’un arbre. Tanmateix on més s’ajocaven era al peu d’un poncemer que restava
oblidat en un racó de la tanca. Potser perquè ningú s’acostava a recollir-ne els fruits els animals
estaven tranquils al seu recer. Amb el temps l’arbre arribà a fer tanta nosa que el tallaren.
Oblidar és extingir.
Sortírem de matinada quan la fosca arregussava l’horitzó. La barqueta era una petita clovella
de nou surant sobre l’aigua calmada. Llavors la cala era quasi verge i els peixos hi nedaven
confiats. Esperàvem que les xarxes que havíem deixat l’horabaixa anterior haguessin atrapat
alguna llagosta o algun peix despistat. Les estiràrem sentint el pes de la captura i el seu neguit
es mesclava amb el nostre neguit que acabà en un crit de pànic quan de dins aquell embolic en
sortí una serp enrabiada disposada a mossegar. La morena caigué dins l’aigua i s’allunyà
ràpidament cap a l’obscuritat de la profunditat marina.
Els pastadors s’abraonaven sobre el ribell, mesclant i munyint la carn capolada. La tasca
requeria força i constància, treball de braços que només s’aturava quan algú agafava una
grapada de la carn vermella i la posava en una paella petitona. El tast corroborava la bona mà
de qui havia donat les espícies i uns i altres donaven el seu parer del que hi mancava. Els
punys s’endinsaven dins la carn i tornaven a la dansa fins que tenia el gust i el color encertat.
Llavors es feia un clot al mig per a què refredàs més aviat i es poguessin fer les sobrassades
just després de berenar.
L’aroma de vainilla traspassava la cuina i ens rebia a l’escala tornant de l’escola. Gràcies a
aquella olor dolça i coneguda sabíem que la mare havia fet flams i que hauríem d’esperar que
refredassin per poder-ne menjar. A mi m’agradaven encara tebs, semblants a una crema.
La tardor esqueixa els darrer mes de l’estació. Ha arribat la gelor i també aquesta humitat freda
tan nostra, que sembla que ho banyi tot. Els horabaixes llargs ens tanquen aviat a casa i poden
ser un bon moment per acostar-nos a la cuina i elaborar plats que exigeixin una mica de
dedicació. La nostra gastronomia és rica en aguiats que es poden elaborar d’un dia per un altre,
potenciant els seus sabors una vegada que han reposat.
taulaposada 