El verderol és la forma juvenil de la serviola, un peix blau de carn ferma i fina. També se’l coneix com a peix llimona o círvia. Aquest peix, juntament amb la llampuga, els raors, el calamar de potera i la tonyina, entre d’altres, són espècies pròpies de la temporada de tardor. Concepte malauradament en procés de canvi a causa de l’escalfament del mar provocat pel canvi climàtic, que desplaça les migracions dels peixos.
Continua la lectura de “Verderol al forn”
Les pluges de final d’estiu solen ser la premonició d’una bona collita de bolets, sobretot si plou uns dies seguits o es va alternant en el temps a fi que amari bé la terra i permeti el desenvolupament dels fongs, que solen créixer en la humitat que els proporciona l’ombra dels arbres. Algunes espècies són comestibles, altres són verinoses, i fins i tot n’existeixen diverses amb efectes psicotròpics.
Continua la lectura de “Cassola de bolets”
Segons un informe del Ministeri d’Agricultura a l’Estat Espanyol es tuden 1’2 milions de tones d’aliments. Cadascú de nosaltres tira al fems 28 kilos de menjar a l’any, sobretot salses, carn i llegums; una xifra important, sobretot si la traduïm en alguna cosa propera com paquets d’arròs o llenties. Si bé és cert que el sistema de vida que portam no ajuda gaire, podem fer petites accions per millorar i fer us de les sobres. Però no ens ha de fer peresa cuinar.
Continua la lectura de “Raoles”
En un article recent vaig desgranar la devoció que sentim per l’albergínia, un fruit provinent de la Índia i que s’ha estès des de fa segles en la dieta mediterrània de tal manera que s’identifica plenament en els nostres costums culinaris.
Continua la lectura de “Albergínies plenes”
Tot i que ara és un luxe hi hagué un temps que les llagostes no eren gaire consumides i es venien a un preu molt baix. A partir del moment en què començà a ser apreciada pel seu sabor la demanda pujà igual que el cost. Record haver-ne menjat dues vegades de petita. Em sorprenia aquell animal rosat i espinós que no necessitava ornaments per ser gaudit. Ara, tot i ser un crustaci que no consumim de manera regular a casa, l’apreciï vertaderament i és un delit menjar-ne un dia a l’any.
Continua la lectura de “Caldereta de llagosta”
Una de les preparacions que més acceptació té en els mesos de calor és l’escabetx. No de bades és un dels sistemes de conservació d’aliments més antics que coneixem. En general s’empra en carns, sobretot per a la caça i, en major mesura, en peix. També trobam algunes aplicacions en verdures, com veurem més endavant.
Continua la lectura de “Verdures escabetxades”
Alguns dissabtes a l’any ma mare cuinava rostit humit per aprofitar les gallines i els pollastres criats a casa. Jo no acabava d’entendre perquè anomenava el plat així perquè en cap moment s’encenia el forn i l’olla restava al foc bastanta estona. Hora de dinar teníem a taula la carn, normalment dura per la seva criança, estovada i saborosa a punt per llepar-nos els dits. Tot i no ser molt amant de la carn sí que gaudesc de les que permeten coccions llargues i lentes com aquesta i sempre són receptes de fons d’armari que vesteixen molt bé una taula.
Continua la lectura de “Rostit humit de me”
Crec que una de les primeres coses que em deixaren fer sola a casa varen ser uns ous farcits un dia que teníem celebració. En aquella ocasió eren senzills, fets amb maionesa, tonyina i una mica d’anxova que li donava un bon punt. Durant els anys 80 no en vaig tastar d’altra manera, potser al meu redol no estaven per fantasies o desconeixien els precedents que he llegit trescant pels llibres de cuina, receptes ben interessants i a tenir en compte.
Continua la lectura de “Ous farcits d’espinacs”
Si parlam dels nostres embotits les imatges s’omplen dels colors del pebre bord i el negre de la sang cuita. La sobrassada, sobretot, ha traspassat fronteres i ens identifica allà a on anam. No hi ha excursió ni viatge on no sigui un aliment bàsic indispensable per suplir un moment de mancança. La tríada: sobrassada, botifarró i camallot s’elabora a totes les matances de manera que el porc resta només en un record, esquarterat en gustoses viandes que proveiran tot l’any.
Continua la lectura de “Figatella”
El meu padrí feia sopes del pa dur. Encara el pintaria dret, vora la taula del corral, alt i magre, lleugerament encorbat manejant amb paciència i destresa el trinxet per fer unes llesques ben primes que després assolellava damunt una llauna o un paper de diari fins que quedaven ben rostides. El pa, aliment bàsic i primordial, no es podia tudar; com desaprofitar el resultat de la suma de tants esforços, de tot un cicle anual de treball? sembrar, segar, batre, moldre, pastar, enfornar,…. després d’això, menjar-lo, era talment un combreg.
Continua la lectura de “Sopes de verdura”
taulaposada 