Nodrir-se sense tenir gana és una acció relativament recent. Fa molt poques dècades que ens alimentam tenint accés a qualsevol tipus d’ingredient i sense gaire esforç. En una terra com la nostra ens podem permetre menjar no només per viure sinó que hi intervenen altres sensacions marcades per un component subjectiu. Les emocions estan molt lligades amb la nostra alimentació i cercam en el que menjam una emoció que inconscientment recordam. Estudis recents afirmen que els sistema nerviós i el sistema intestinal estan estretament connectats. A La dieta de les emocions, de la nutricionista Neus Elcacho s’esposa que el 80 % de la serotonina, l’hormona de la felicitat, es crea en els intestins. El primer gust que coneixem és el dolç a través de la llet materna, aquest record primigeni va lligat a les sensacions d’afecte, de benestar i protecció. Un sabor que ens aporta un plaer instantani i que relacionam amb la recompensa i l’evasió.

Els estius els passàvem a fora vila. Un dels petits plaers d’aquella època eren els botellins de Lacao fred que ens bevíem sense quasi respirar cada matí. O la llet fresca que anàvem a cercar a la vaqueria que hi havia a prop de la caseta.

Tenim la sort de ser hereus d’una rebosteria variada i rica en delicioses receptes. Amb ingredients comuns i poc variats es desplega tot un ventall de dolceses que ornamenten arreu els mostradors i taulells de les nostres pastisseries. Avui em cenyiré, amb l’espai que dispòs,a parlar d’una recepta pràcticament desapareguda com és la dels mostatxons.