Vaig sentir per la ràdio que uns científics, aprofitant el desgel, havien extret mostres d’oxigen atrapat a molts metres de profunditat. La intenció era estudiar l’aire no contaminat anterior a la revolució industrial i conèixer les seves particularitats.
Continua la lectura de “Frit de truitetes”
El pas del verd al groc tenyeix els sementers. Aquí I allà s’escampen els ocres esquitxats de flors silvestres. Les flors dels albons que voregen els marges donen l’entrada a les roselles que taquen de sang intensa aclaparant les espigues. La tanca de l’era fa molt de temps que ha perdut l’ús que li dona nom. Només la disposició dels arbres en cercle, propers a la vorera, deixa entreveure el que un dia va ser. Evoc aquells moments de treball col·lectiu dels dies de segar el blat i l’ordi. En el mes de juny començava una feina àrdua i intensa, primordial en el nostre cicle vital ja que permetia recollir el fruit bàsic de la nostra alimentació.
Continua la lectura de “Esclafades”
Els llums de la sala s’apagaren i entraren els cambrers pitjant una tauleta amb rodes. Les bengales crepitant il·luminaven el seu rostre, dues màscares tètriques emmig de la fosca. Una gran tortada reina de diversos pisos desafiava la gravetat i la destresa dels seus conductors. La deixaren davant els nuvis que s’aixecaren i amb un aire marcial impostat tallaren el pastís amb una espasa i s’embrutaren la cara amb nata, molt divertits. Els convidats riguérem i aplaudírem. Els cambrers referen el camí cap a la cuina. Només quedava esperar que la tornassen a treure feta a bocins i la repartissen entre els convidats. La tortada reina era la reina de les tortades. Feia acte de presència en cada una de les celebracions i convits que es duien a terme. I per a mi no hi havia postres més avorrides, només superades pel pijama. Ara, veient-ho amb perspectiva em sembla que es desaprofitaren bones oportunitats per posar en valor algunes tortades de la nostra rebosteria tradicional, gens mancades de l’ornamentació i la pompa pròpia de les postres més festives.
Continua la lectura de “Soplillo”
Els divendres na Maria feia bullit per dinar ella i el seu home. En feia una olla generosa: patata, pastanagó, mongetes i ous. Del que en sobrava en feia una ensaladilla gustosa que servia en el seu bar. També feia ronyons amb salsa, llom amb xampinyons i tota classe de plats dels que poden conformar un variat. Els diumenges molta gent solia anar-hi els horabaixes, sortida de missa o en acabar el futbol i ella, amb destresa, obria els panets per un lateral i els omplia al gust de la clientela: carn o sípia amb salsa, ensaladilla i qualque croqueta o anella de calamar per coronar un farciment tan generós. Record molts altres diumenges horabaixa a Cas Cotxer de Sa Pobla amb els meus pares. Les taules es tocaven entre elles i la gent havia d’asseure’s fent contorsions per encaixar en el petit espai que quedava lliure. L’ambient era grogós, espessit pel fum del tabac; gent, renou i l’anar i venir dels cambrers es mesclaven amb l’olor dels variats, el cervell fregit que es fonia a la boca com un bunyol i les millors banderilles que he menjat mai mentre la boca flamejava.
Continua la lectura de “Ronyons amb salsa”
Els crostons de pa fregits degotaven sobre un plat cobert de paper. Un cop a taula ens els repartíem per posar dins el puré. A mi m’agradava menjar-me’ls encara cruixents així que havia de bufar ràpid per evitar les cremades. Els tons verdosos de la crema variaven depenent de les verdures o els llegums que ma mare emprava, igual que la meva poca debilitat per la crema ja que si hi havien posat llenties o faves ben aviat les detectava amb resignància i menyspreu.
Continua la lectura de “Puré de ciurons i pastanagó”
Inesperadament, el fred ha tornat. Diuen que fins i tot la neu ha emblanquinat lleugerament el Puig Major. La roba d’hivern, diligentment guardada, ha tornat a reaparèixer per fer més bo de dur aquesta baixada de temperatura tan sobtada. Hem tornat a encendre el foc i també a cuinar plats on els brous calents encalenteixin el cos. Sort que podem gaudir d’una gran riquesa en aguiats, plats saborosos que exigeixen coccions lentes, cuinats amb paciència i dedicació.
Continua la lectura de “Cassola de cap-roig”
Els dies que pujàvem a Palma per comprar roba eren una petita excursió familiar. Les tendes de referència eren al centre i sempre acabàvem passant pel carrer de Sant Miquel. Sempre esperava amb el major dels delits que el nostre camí conduís cap a «La Palma de oro» on solíem anar a berenar. El forn era petit i cuidat. En el mostrador que donava al carrer les palanganes oferien la millor rebosteria de Ciutat però el més especial per a mi eren les duquesses de tonyina. Crec que mai no he menjat una pasta amb un farcit tan melós com aquell. Me la menjava molt poc a poc per allargar el plaer de cada mossegada mentre es feia petita entre les meves mans. És curiós com el record estotja els sabors i com és de difícil tornar-los a capturar novament. I la ment, traïdora, els idealitza.
Continua la lectura de “Duquesses de pollastre i romaní”
Les salses, per a la cuina medieval, eren d’una importància cabdal perquè a més de banyar i cuinar els aliments enriquien el plats. Els plats a l’ast i els d’olla s’acompanyaven de salses que es servien dins d’una salsera, anomenada “gresal” o “gresalet” .D’aquesta manera els plats esdevenien creatius i gustosos, s’hi concentraven els sabors i s’hi desplegava tota la riquesa del condiments i les espècies de les que podien disposar. El terme «salsa», també feia referència a una mescla seca d’espècies, com podria ser el curri hindú o el ras-el-hanut del magreb. La gran riquesa en de salses que apareixen en els receptaris són una bona mostra de la consideració que es tenia per a aquestes preparacions.
Continua la lectura de “Ensalada de carxofes negres i bacallà confitat amb almadroc”
Les lloses rovellades penjaven d’un ganxo del quartet d’eines del padrí. Alguna aranya les havia entrellaçat de teranyina i restaven cobertes d’un lleu vel blanc. Quan érem petits les havíem emprat per caçar petits ocells. Anàvem amb els meus pares a les garrigues properes i triàvem algun racó on els animalons es sentirien segurs per aturar-se a menjar l’aliment que els deixàvem. Record encara alguns d’aquests racons, zones ombrívoles i humides amb pedres recobertes de verdet i una estora de fulles seques d’ullastre. Recorríem el camí o descansàvem per fer l’espera més lleugera, l’emoció per la sorpresa. Les trampes mortals eren molt efectives. L’ocellet que fins llavors volava inquiet restava inert sobre la mà: un cos delicat. quasi impalpable. Afortunadament aquestes són les úniques experiències que he tengut amb la caça perquè quan es prohibí l’ús de les lloses no ens hi acostàrem més.
Continua la lectura de “Capirotada de gallina”
L’olor cremós de la llet impregnava la cuina i els sentits abraçaven la calma d’aquell aroma familiar. En el fons del plat, el pa rostit esperava el moment de ser inundant per la cerema calenta. El blat immaculta trencat per bocins de crosta que suraven sobre la superfície. Llavors la padrina es menjava amb calma les sopes amb llet. La dolçor i la suavitat del pa reblanit les feia molt mengívoles i se les empassava gustosa, xuclant de tant en tant per a què el líquid no quedàs dins la cullera.
Continua la lectura de “Llesques de papa o sopes de partera”
taulaposada 