El record molt bé assegut a primera fila del camp de futbol. A davant seu hi descansaven les senalles que portava cada diumenge replenes de fruits secs: pipes, cacauets, blat de les índies. Llepolies per fer més agradable l’estona. Qui més qui manco s’hi acostava, fins i tot la gent que observava el joc des del cotxe i aprofitava per escoltar els partits radiats. Llavors era fàcil saber on s’asseia la gent perquè els redols de clovelles els delataven. A l’estiu, per les festes, també venia a la plaça. M’agradaven, sobretot, les xufes, encara humides que servia dins una paperina. Aquelles boletes cruixents i arrugades no s’assemblaven a la resta de fruits secs que hi solia haver per ca nostra i no crec que me les menjàs mai de cap altra manera que no fos aquella. Quan vaig tastar l’orxata de xufes per primera vegada em va costar relacionar el seu sabor amb el tubercle que la produïa.

Continua la lectura de “Orxata d’ametla i pinyons” →

La vitrina del menjador era el moble més delicat de l’estança. El meu repadrí, que era fuster, havia fet els mobles de fusta bona i massissa, tornejats i amb petits detalls vegetals. Ell mateix els va lacar una vegada i una altra amb una munyeca de drap de manera que s’apreciava de luny la gruixa del vernís lluent. Dins aquell aparador hi descansava la vaixella bona que mai vaig veure emprar, copes de cristall tallat i alguns jocs de cafè. El que més m’agradava mirar eren unes tasses de cafè de porcellana xinesa. No sé d’on havia sortit aquell adreç. Possiblement havien estat els parents francesos els que l’havien duit en un dels seus viatges anuals. Per mi eren una raresa inabastable què només podia mirar de darrera el vidre. Un joc que no era per a jugar, objectes preciosos però inútils. Només record haver vist utilitzar aquelles xicres una vegada que dugueren madritxos. Nigolets de pasta disposats en els platets orientals que es fonien després a la boca.

Continua la lectura de “Coquetes de Sant Jeroni” →

Els llums de la sala s’apagaren i entraren els cambrers pitjant una tauleta amb rodes. Les bengales crepitant il·luminaven el seu rostre, dues màscares tètriques emmig de la fosca. Una gran tortada reina de diversos pisos desafiava la gravetat i la destresa dels seus conductors. La deixaren davant els nuvis que s’aixecaren i amb un aire marcial impostat tallaren el pastís amb una espasa i s’embrutaren la cara amb nata, molt divertits. Els convidats riguérem i aplaudírem. Els cambrers referen el camí cap a la cuina. Només quedava esperar que la tornassen a treure feta a bocins i la repartissen entre els convidats. La tortada reina era la reina de les tortades. Feia acte de presència en cada una de les celebracions i convits que es duien a terme. I per a mi no hi havia postres més avorrides, només superades pel pijama. Ara, veient-ho amb perspectiva em sembla que es desaprofitaren bones oportunitats per posar en valor algunes tortades de la nostra rebosteria tradicional, gens mancades de l’ornamentació i la pompa pròpia de les postres més festives.

Continua la lectura de “Soplillo” →