Un dels majors delits de finals d’estiu era obrir la gelera de ca la padrina. En el centre hi regnava, temptador, un plat de fang atapeït de figues de moro. Era tanta la devoció que en tenia que per un tres i no res aprofitava per anar a cercar-ne una. El meu padrí les collia i les posava en remull en aigua per a què caiguessin les pues i fossin més bones de pelar.
Continua la lectura de “Gelat de figues de moro”
El record molt bé assegut a primera fila del camp de futbol. A davant seu hi descansaven les senalles que portava cada diumenge replenes de fruits secs: pipes, cacauets, blat de les índies. Llepolies per fer més agradable l’estona. Qui més qui manco s’hi acostava, fins i tot la gent que observava el joc des del cotxe i aprofitava per escoltar els partits radiats. Llavors era fàcil saber on s’asseia la gent perquè els redols de clovelles els delataven. A l’estiu, per les festes, també venia a la plaça. M’agradaven, sobretot, les xufes, encara humides que servia dins una paperina. Aquelles boletes cruixents i arrugades no s’assemblaven a la resta de fruits secs que hi solia haver per ca nostra i no crec que me les menjàs mai de cap altra manera que no fos aquella. Quan vaig tastar l’orxata de xufes per primera vegada em va costar relacionar el seu sabor amb el tubercle que la produïa.
Continua la lectura de “Orxata d’ametla i pinyons”
Contemplava la Tramuntana de camí a casa. La calitja s’escampava com un tel i les muntanyes es marcaven talment una línia dibuixada. De cop va començar a tronar i el cel emplomat va descarregar gotes de fang que empastissaren per tot allà on caigueren talment un vel terrós. A l’hort els fruits que espletaven quedaren tacats per la pluja, com si una estranya malaltia s’hi hagués escampat per damunt. Després d’uns mesos de treball i espera, veure néixer els fruits sempre és com un miracle. Quan la planta creix també ho fa la impaciència i cerc entre els brots que s’allarguen les petites evidències del que es convertirà en una tomàtiga. També creixen les plagues d’insectes que s’alimenten de l’hort així que les albergínies tacades de fang em semblaren un conhort.
Continua la lectura de “Gubellets d’albergínia”
Arreu del marbre de la cuina s’hi repartien els plats fondos amb la verdura tallada i la carn trempada. Tot estava a punt abans d’encendre el foc. Quan l’oli era ben calent només quedava barallar-se amb la calor que desprenien els fogons i fregir sense aturall: patates, albergínia, carabassó, pebre, tomàtiga. Posar i treure per transformar els fruits de l’estiu en un plat excels… la bella alquímia de la cuina.
Continua la lectura de “Carabassons farcits d’ametla”
La vitrina del menjador era el moble més delicat de l’estança. El meu repadrí, que era fuster, havia fet els mobles de fusta bona i massissa, tornejats i amb petits detalls vegetals. Ell mateix els va lacar una vegada i una altra amb una munyeca de drap de manera que s’apreciava de luny la gruixa del vernís lluent. Dins aquell aparador hi descansava la vaixella bona que mai vaig veure emprar, copes de cristall tallat i alguns jocs de cafè. El que més m’agradava mirar eren unes tasses de cafè de porcellana xinesa. No sé d’on havia sortit aquell adreç. Possiblement havien estat els parents francesos els que l’havien duit en un dels seus viatges anuals. Per mi eren una raresa inabastable què només podia mirar de darrera el vidre. Un joc que no era per a jugar, objectes preciosos però inútils. Només record haver vist utilitzar aquelles xicres una vegada que dugueren madritxos. Nigolets de pasta disposats en els platets orientals que es fonien després a la boca.
Continua la lectura de “Coquetes de Sant Jeroni”
Vaig sentir per la ràdio que uns científics, aprofitant el desgel, havien extret mostres d’oxigen atrapat a molts metres de profunditat. La intenció era estudiar l’aire no contaminat anterior a la revolució industrial i conèixer les seves particularitats.
Continua la lectura de “Frit de truitetes”
El pas del verd al groc tenyeix els sementers. Aquí I allà s’escampen els ocres esquitxats de flors silvestres. Les flors dels albons que voregen els marges donen l’entrada a les roselles que taquen de sang intensa aclaparant les espigues. La tanca de l’era fa molt de temps que ha perdut l’ús que li dona nom. Només la disposició dels arbres en cercle, propers a la vorera, deixa entreveure el que un dia va ser. Evoc aquells moments de treball col·lectiu dels dies de segar el blat i l’ordi. En el mes de juny començava una feina àrdua i intensa, primordial en el nostre cicle vital ja que permetia recollir el fruit bàsic de la nostra alimentació.
Continua la lectura de “Esclafades”
Els llums de la sala s’apagaren i entraren els cambrers pitjant una tauleta amb rodes. Les bengales crepitant il·luminaven el seu rostre, dues màscares tètriques emmig de la fosca. Una gran tortada reina de diversos pisos desafiava la gravetat i la destresa dels seus conductors. La deixaren davant els nuvis que s’aixecaren i amb un aire marcial impostat tallaren el pastís amb una espasa i s’embrutaren la cara amb nata, molt divertits. Els convidats riguérem i aplaudírem. Els cambrers referen el camí cap a la cuina. Només quedava esperar que la tornassen a treure feta a bocins i la repartissen entre els convidats. La tortada reina era la reina de les tortades. Feia acte de presència en cada una de les celebracions i convits que es duien a terme. I per a mi no hi havia postres més avorrides, només superades pel pijama. Ara, veient-ho amb perspectiva em sembla que es desaprofitaren bones oportunitats per posar en valor algunes tortades de la nostra rebosteria tradicional, gens mancades de l’ornamentació i la pompa pròpia de les postres més festives.
Continua la lectura de “Soplillo”
Els divendres na Maria feia bullit per dinar ella i el seu home. En feia una olla generosa: patata, pastanagó, mongetes i ous. Del que en sobrava en feia una ensaladilla gustosa que servia en el seu bar. També feia ronyons amb salsa, llom amb xampinyons i tota classe de plats dels que poden conformar un variat. Els diumenges molta gent solia anar-hi els horabaixes, sortida de missa o en acabar el futbol i ella, amb destresa, obria els panets per un lateral i els omplia al gust de la clientela: carn o sípia amb salsa, ensaladilla i qualque croqueta o anella de calamar per coronar un farciment tan generós. Record molts altres diumenges horabaixa a Cas Cotxer de Sa Pobla amb els meus pares. Les taules es tocaven entre elles i la gent havia d’asseure’s fent contorsions per encaixar en el petit espai que quedava lliure. L’ambient era grogós, espessit pel fum del tabac; gent, renou i l’anar i venir dels cambrers es mesclaven amb l’olor dels variats, el cervell fregit que es fonia a la boca com un bunyol i les millors banderilles que he menjat mai mentre la boca flamejava.
Continua la lectura de “Ronyons amb salsa”
Els crostons de pa fregits degotaven sobre un plat cobert de paper. Un cop a taula ens els repartíem per posar dins el puré. A mi m’agradava menjar-me’ls encara cruixents així que havia de bufar ràpid per evitar les cremades. Els tons verdosos de la crema variaven depenent de les verdures o els llegums que ma mare emprava, igual que la meva poca debilitat per la crema ja que si hi havien posat llenties o faves ben aviat les detectava amb resignància i menyspreu.
Continua la lectura de “Puré de ciurons i pastanagó”
taulaposada 