Receptes salades
Els budells de compra pengen d’una estaca de la cuina. El regalim que s’hi escola denota netedat. Tot i que solen arribar polits mai no està de més ser escrupulosos. Baixam els ribells i la caldera de l’altell amb respecte; també la saïmera, poals i recipients que ens facilitaran la tasca. Ho escuram, repassam, amuntegam i protegim de gelades i possibles pluges.
Continua la lectura de “Gerret de matances”
Aviat haurem de buidar les carabasses. Després d’engalanar-les les podrem posar a les finestres o a l’entrada i encendrem a dins una espelma per a què a les nits les animetes dels nostres avantpassats trobin el camí i visitin la seva antiga llar. Encendrem la ximeneia i vestirem el llit amb els llençols més antics, cobertors encarcarats que mai no han sentit l’escalfor d’un cos. Obrirem les portes de pinte en ample per a què la casa s’amari amb la seva etèria presència fins a trenc d’alba, quan la llum del sol s’escoli en el rictus impostat de les carabasses.
Continua la lectura de “Carabassa en xic-xac”
En altres articles he parlat de com els aliments que arribaren del Nou Món canviaren la nostra alimentació. Un canvi lent i gradual però definitiu. Pel que fa als animals varen ser molt pocs els que arribaren a Europa i l’únic important per a la gastronomia va ser l’indiot. Els procés de domesticació d’aquestes aus havia començat a principis del nostre primer mileni tot i que també n’hi havia de salvatges. Criar indiots era tot un art pels azteques, que els consumien de manera habitual. Com que a Europa els animals de ploma eren molt apreciats i ocupaven un lloc destacat en l’alimentació, reservats per a ocasions especials, els indiots despertaren un gran interès.
Continua la lectura de “Aguiat d’indiot amb prunes”
Colocàvem les teles al voltant dels ametllers, entrecolcant-les per evitar que els fruits caiguessin a fora. Després, en retirar-les anàvem tot d’una a pellucar totes les que havien caigut en els buits on la tela no arribava, sobretot al voltant de la soca. Sovint, entre les ametles hi trobàvem caragoles que havien habitat en els forats de les soques foradades. El sotrac no havia bastat per treure-les de la seva letargia i ens les posàvem dins les butxaques. En tornar a casa anirien a parar a la caragolera o a davall un cossiol de test on es reunirien amb les que trobàvem els matins, assaciant la set amb la roada. Si no n’hi havia a bastament per a una caragolada servien per enriquir l’arròs o uns bons fideus de caseta.
Continua la lectura de “Fideus de caseta”
Els plats es repartien arreu de la taula del bufet. Ensaladilla, rebosteria salada i dolça, petits bocins de porcella rostida, cuixetes de pollastre amb el cap de l’os embolicat en paper d’al·lumini per a què fes bon menjar sense coberts i, en moltes ocasions embotits i carns fredes d’elaboració casolana. No hi podia faltar la bufeta de sobrassada o la pultrú, si era a l’estiu, o les llangonisses i els botifarrons encara recents de les darreres matances. Un tast del millor de cada casa.
Continua la lectura de “Carn freda de llom”
Caminàvem pel port arran de la vorera quan el vàrem veure. Era prou gran per cridar l’atenció i es movia relliscant ràpidament pel terra. En un no res es capbussà dins les aigües olioses amarades pels vaixells i deseparagué. Va ser una espècie d’avistament alienígena perquè realment s’hi assemblava, només que era un pop passejant tranquil·lament fora de l’aigua un diumenge qualsevol.
Continua la lectura de “Pop amb pebreres”
La fonda dels meus repadrins fou contruïda l’any 1913. Aquell mateix any, ell, que era comerciant i sembrador d’arbres va ser un dels que promogueren la primera fira del poble. Des de llavors el dia abans de la fira arribaven els marxandets que omplien la fonda fins al límit de la seva capacitat. Una gernació de firaires que arribaven d’aquí i d’allà trastocant durant dos dies la placidesa habitual de la vila. En aquest rebombori la casa canviava de fesomia, s’omplia de gent i d’artefactes de tota mena. Els mateixos habitants de la casa cedien els seu llits que eren ocupats pels externs. Fins i tot el meu padrí, el més petit dels fills, era enviat a dormir a la païssa, al costat de les bèsties.
Continua la lectura de “Pasteló de bacallà”
Diuen que a cada casa hi podríem trobar un trempó diferent. Amb només tres ingredients: pebre, tomàtiga i ceba, som capaços de rmultiplicar la més senzilla de les ensalades. Hi ha qui hi afegeix tonyina o ou bullit per a què sigui més completa i també all o grell. Només en la manera que cadascú talla les hortalisses se’n podria fer un llibre. I és que hi ha ingredients que donen per molt. Un fet molt similar ocorr amb l’altra gran tríada, tan present en aquestes dates: albergínia, pebre i tomàtiga. La seva combinació, amb altres ingredients com les patates, cebes, carabassó, carabassa i alls ha originat un bon grapat de plats ben representatius del lloc on en són tradicionals com l’alboronia, la marrania, la samfaina, el ratatouille, el pisto o l’apreciat tumbet, entre d’altres. Tots aquests plats tenen en comú una gran similitud en la seva elaboració ja que els ingredients es tallen a bocins petits i regulars, es fregeixen per tongades i per separat i s’aguien en una altra greixonera. La marrania menorquina, a diferència de la resta, es fa sense tomàtiga.
Continua la lectura de “Alboronia”
L’estiu és calor, dies llargs i hores d’oci, però també és moment de gelats, festes i la mar. L’estiu és la saladina que s’aferra als cabells i a la pell creant una crosta subtil que delata els capfics d’un dia de platja. De petita em llepava la sal seca del braç quan tornàvem de nedar. Era sorprenent descobrir aquell sabor formant part de tu mateixa, la mar prolongant-se al teu cos, conservant sobre la teva epidermis els moments viscuts empaitant els peixos i les ones.
Continua la lectura de “Llengua curada de vedella”
Mentre regnava el sol sentia les xigales en un brunzit llarg i eixordador, una remor gairebé sense interrupcions que esquedava els dies humits i calorosos.
Continua la lectura de “Costelles de frare”
taulaposada 