Receptes salades
Caminàvem pel port arran de la vorera quan el vàrem veure. Era prou gran per cridar l’atenció i es movia relliscant ràpidament pel terra. En un no res es capbussà dins les aigües olioses amarades pels vaixells i deseparagué. Va ser una espècie d’avistament alienígena perquè realment s’hi assemblava, només que era un pop passejant tranquil·lament fora de l’aigua un diumenge qualsevol.
Continua la lectura de “Pop amb pebreres”
La fonda dels meus repadrins fou contruïda l’any 1913. Aquell mateix any, ell, que era comerciant i sembrador d’arbres va ser un dels que promogueren la primera fira del poble. Des de llavors el dia abans de la fira arribaven els marxandets que omplien la fonda fins al límit de la seva capacitat. Una gernació de firaires que arribaven d’aquí i d’allà trastocant durant dos dies la placidesa habitual de la vila. En aquest rebombori la casa canviava de fesomia, s’omplia de gent i d’artefactes de tota mena. Els mateixos habitants de la casa cedien els seu llits que eren ocupats pels externs. Fins i tot el meu padrí, el més petit dels fills, era enviat a dormir a la païssa, al costat de les bèsties.
Continua la lectura de “Pasteló de bacallà”
Diuen que a cada casa hi podríem trobar un trempó diferent. Amb només tres ingredients: pebre, tomàtiga i ceba, som capaços de rmultiplicar la més senzilla de les ensalades. Hi ha qui hi afegeix tonyina o ou bullit per a què sigui més completa i també all o grell. Només en la manera que cadascú talla les hortalisses se’n podria fer un llibre. I és que hi ha ingredients que donen per molt. Un fet molt similar ocorr amb l’altra gran tríada, tan present en aquestes dates: albergínia, pebre i tomàtiga. La seva combinació, amb altres ingredients com les patates, cebes, carabassó, carabassa i alls ha originat un bon grapat de plats ben representatius del lloc on en són tradicionals com l’alboronia, la marrania, la samfaina, el ratatouille, el pisto o l’apreciat tumbet, entre d’altres. Tots aquests plats tenen en comú una gran similitud en la seva elaboració ja que els ingredients es tallen a bocins petits i regulars, es fregeixen per tongades i per separat i s’aguien en una altra greixonera. La marrania menorquina, a diferència de la resta, es fa sense tomàtiga.
Continua la lectura de “Alboronia”
L’estiu és calor, dies llargs i hores d’oci, però també és moment de gelats, festes i la mar. L’estiu és la saladina que s’aferra als cabells i a la pell creant una crosta subtil que delata els capfics d’un dia de platja. De petita em llepava la sal seca del braç quan tornàvem de nedar. Era sorprenent descobrir aquell sabor formant part de tu mateixa, la mar prolongant-se al teu cos, conservant sobre la teva epidermis els moments viscuts empaitant els peixos i les ones.
Continua la lectura de “Llengua curada de vedella”
Mentre regnava el sol sentia les xigales en un brunzit llarg i eixordador, una remor gairebé sense interrupcions que esquedava els dies humits i calorosos.
Continua la lectura de “Costelles de frare”
Esclaten les tomatigueres arrenglerades en fileres. Els ulls carregat de fulles s’estiren i s’enfilen per les canyes i la flor comença a donar pas a unes tomàtigues vermelles i sucoses. A la fi podrem tornar a fruir de l’autenticitat del seu sabor i de la carnositat de la popa molsuda. L’hort de mon pare promet fruits deliciosos per a aquest estiu i les tomàtigues tendran un paper prominent en els plats de cada dia i en les conserves i salses que ens proveiran durant l’hivern.
Continua la lectura de “Ous amb tomàtiga”
Un dels pitjors moments de la setmana era quan tocava dinar de cuinat. La nit abans els llegums romanien en remull preconitzant el drama. Hora de posar peu davall taula m’asseia davant el plat com la reu que esperava la condemna. Els minuts esdevenien hores fins que a força de cullerades i glopades d’aigua acabava el suplici. Quasi sempre menjàvem llenties o mongetes pintades, confits com en dèiem a casa. Per sort les faves i les mongetes blanques no sovintejaven gaire.
Continua la lectura de “Galetes de mongetes”
Cor de carxofa
Cor cruixent, cor negre, cor amarg i àcid i terrós… cor de la llengua rasposa i els llavis foscos. Cor embolcallat entre fulles granades, cor de la mossegada desitjada… així seguiria, com en una lletania, per recitar les benaurances de la carxofa, la verdura que preferesc sobre totes les altres.
Continua la lectura de “Carxofes negres amb llet”
Diuen que a Portugal tenen una recepta de bacallà per a cada dia. Nosaltres no podem ufanar-nos de la mateixa manera però sí que podríem menjar-ne moltes vegades sense repetir la fórmula. Per ser un peix salat, de fàcil conservació i transport, era el que més es consumia en els pobles allunyats de la costa i potser per això és el que té més presència en els nostres receptaris. És curiós com algunes d’aquestes receptes, mencionades a quasi tots els reculls, han caigut en l’oblit o s’han allunyat molt de la recepta original. Aquest és el cas de la Borrida de bacallà, un aguiat de peix d’origen provençal que apareix documentat a la nostra cuina en el s. XVIII.
Continua la lectura de “Borrida de bacallà”
La padrina de mon pare era una bona cuinera, sobretot fent frit. El seu frit no era mai igual ni
s’assemblava al que ara esperaríem si sèiem a la taula d’algun celler. L’elaborava amb mà
experta amb el que tenia segons el temps: bolets, espàrrecs, albergínia, sobrassada o altres
productes que hi diguessin bé i acabassen d’arrodonir el plat. Un frit del corral o de l’hort. Continua la lectura de “Frit de pastanagues morades”
