Els divendres na Maria feia bullit per dinar ella i el seu home. En feia una olla generosa: patata, pastanagó, mongetes i ous. Del que en sobrava en feia una ensaladilla gustosa que servia en el seu bar. També feia ronyons amb salsa, llom amb xampinyons i tota classe de plats dels que poden conformar un variat. Els diumenges molta gent solia anar-hi els horabaixes, sortida de missa o en acabar el futbol i ella, amb destresa, obria els panets per un lateral i els omplia al gust de la clientela: carn o sípia amb salsa, ensaladilla i qualque croqueta o anella de calamar per coronar un farciment tan generós. Record molts altres diumenges horabaixa a Cas Cotxer de Sa Pobla amb els meus pares. Les taules es tocaven entre elles i la gent havia d’asseure’s fent contorsions per encaixar en el petit espai que quedava lliure. L’ambient era grogós, espessit pel fum del tabac; gent, renou i l’anar i venir dels cambrers es mesclaven amb l’olor dels variats, el cervell fregit que es fonia a la boca com un bunyol i les millors banderilles que he menjat mai mentre la boca flamejava.

Les lloses rovellades penjaven d’un ganxo del quartet d’eines del padrí. Alguna aranya les havia entrellaçat de teranyina i restaven cobertes d’un lleu vel blanc. Quan érem petits les havíem emprat per caçar petits ocells. Anàvem amb els meus pares a les garrigues properes i triàvem algun racó on els animalons es sentirien segurs per aturar-se a menjar l’aliment que els deixàvem. Record encara alguns d’aquests racons, zones ombrívoles i humides amb pedres recobertes de verdet i una estora de fulles seques d’ullastre. Recorríem el camí o descansàvem per fer l’espera més lleugera, l’emoció per la sorpresa. Les trampes mortals eren molt efectives. L’ocellet que fins llavors volava inquiet restava inert sobre la mà: un cos delicat. quasi impalpable. Afortunadament aquestes són les úniques experiències que he tengut amb la caça perquè quan es prohibí l’ús de les lloses no ens hi acostàrem més.