Receptes salades
Un dels avantatges més grans que tenim com a illencs és la proximitat del mar. Els productes
que en provenen han estat bàsics per a la nostra alimentació i la nostra cultura. Antigament la
manca de sistemes de refrigeració no permetien un consum igualitari de peix entre els pobles
de la costa i els que n’estaven allunyats. En els receptaris es parla, sobretot, de peixos
conservats en sal com el bacallà o l’arengada que en possibilitaven el transport i temperatures
més altes.
Sal, ossos i carn, estrats solidificant-se dins alfàbies de fang; sal, ossos i carn en procés de
curació, d’extracció de líquids per evitar el procés de putrefacció. Antics mètodes de
conservació.
Sortírem de matinada quan la fosca arregussava l’horitzó. La barqueta era una petita clovella
de nou surant sobre l’aigua calmada. Llavors la cala era quasi verge i els peixos hi nedaven
confiats. Esperàvem que les xarxes que havíem deixat l’horabaixa anterior haguessin atrapat
alguna llagosta o algun peix despistat. Les estiràrem sentint el pes de la captura i el seu neguit
es mesclava amb el nostre neguit que acabà en un crit de pànic quan de dins aquell embolic en
sortí una serp enrabiada disposada a mossegar. La morena caigué dins l’aigua i s’allunyà
ràpidament cap a l’obscuritat de la profunditat marina.
Els pastadors s’abraonaven sobre el ribell, mesclant i munyint la carn capolada. La tasca
requeria força i constància, treball de braços que només s’aturava quan algú agafava una
grapada de la carn vermella i la posava en una paella petitona. El tast corroborava la bona mà
de qui havia donat les espícies i uns i altres donaven el seu parer del que hi mancava. Els
punys s’endinsaven dins la carn i tornaven a la dansa fins que tenia el gust i el color encertat.
Llavors es feia un clot al mig per a què refredàs més aviat i es poguessin fer les sobrassades
just després de berenar.
La tardor esqueixa els darrer mes de l’estació. Ha arribat la gelor i també aquesta humitat freda
tan nostra, que sembla que ho banyi tot. Els horabaixes llargs ens tanquen aviat a casa i poden
ser un bon moment per acostar-nos a la cuina i elaborar plats que exigeixin una mica de
dedicació. La nostra gastronomia és rica en aguiats que es poden elaborar d’un dia per un altre,
potenciant els seus sabors una vegada que han reposat.
L’estiu s’extingí i els arbres de les voreres fructificaren. Entre les fulles verdes s’hi distingia el
groc intens dels codonys. Llavors la finca no estava tancada de reixa i botàvem els marges amb
facilitat. N’agafàvem uns quants i els mossegàvem entre rialles perquè eren tan aspres que et
deixaven la boca vellutada i insensible. M’agradava tenir-los dins les mans i sentir aquella
carnositat rugosa, tan aromàtica. Després, en arribar a casa els deixaríem dins els calaixos o la
caixa, embolicats amb un drap.
La fruita es guardava en canastres de fusta que anaven al rebost o en plats amples de fang a la
gelera. Els caquis ben compostos per tal de desbaratar el mínim la seva carn delicada
mostraven algunes taques negres a la pell. A dalt,a la sala, s’hi escampaven les nesples
depositades sobre les sequetes. En madurar la popa es transformava en una pasta densa i
lleugerament dolça i àcida. Una textura especial i única que envoltava uns quants pinyols. Els
dies que havíem fet una volta per l’alzinar dúiem uns aglans grossos i dolços que torràvem
golgats de cendra i caliu. I també hi havia les magranes, que es collien a mesura que
maduraven i es clivellaven, voluptuoses i temptadores.
Peixos carabasses trencaven la verdor de l’aigua del safareig. Nedaven en calma, destorbada
només quan es feien topadissos amb les nostres cames i s’amagaven de nou entre la molsa
que es desprenia de les parets de marès. M’hauria agradat poder-los agafar un instant i
allargava la mà inútilment, esperant que captarien les meves bones intencions. Només en
nedar en aquella aigua fresca i tèrbola podia sentir el seu contacte lleu. Sovint restaven quiets
en el llot del fons, que removíem per veure’ls llampeguejar creuant la superfície.
Les cadires estaven girades damunt davall sobre la taula. Les portes i finestres s’obrien de bat a bat deixant que la claror entràs a doll per totes les estances. Si et fixaves bé podies veure les partícules de pols surant en l’aire adormissades, agitades tan sols per les mosques que voleiaven o pel pedaç d’espolsar atupant els mobles. El menjador, que només s’emprava en dies assenyalats cobrava vida i lluentor. Les habitacions desfetes, la bugada en marxa, l’olla del brou al foc: dissabte, dia de fer la casa a fons per a tota la setmana. Aquell brou miraculós que havia bullit tot el temps de lluita en favor de la pulcritud proporcionaria aliment per a uns quants plats, una font de receptes si es sabia aprofitar bé.
Continua la lectura de “Sopa a la Colbert”
La nostra tradició culinària, profundament arrelada als seus productes, ha estat influenciada per diverses cultures al llarg dels segles. És indiscutible el llegat deixat per romans, àrabs i jueus en la nostra cuina. Durant els segles XVIII i XIX tendrà especial importància la ingerència de la cuina italiana i francesa sobretot en els receptaris de les cases senyorials.
Continua la lectura de “Friguesé”
