El cacau fou, sens dubte, l’aliment que més prestigi adquirí de tots els que es dugueren del Nou Món. A Amèrica, la beguda que se n’extreia era pròpia dels Déus i s’emprava en cerimònies sagrades o també com a moneda. Cristòfol Colon va ser el primer europeu que la va tastar, begent-la per oferiment dels indis. Però no va ser fins a la conquesta de Mèxic per part d’Hernan Cortés que es començà a valorar.
Continua la lectura de “Crema imperial de xocolata”
Quan obries la gelera de la tia Martina sempre hi havia una sorpresa. Era molt normal trobar-hi petits ocells dins un plat a l’espera de ser plomats o figues de moro o de cristià. Petits presents i intercanvis que es feien entre veïnats. A l’estiu feia llet preparada i la guardava en una antiga botella de gasseosa. Me n’omplia un tassó i em contava coverbos mentre me la bevia asseguda a la taula de fòrmica de la cuina. La dolçor del sucre i la canyella no assaciaven la set sinó que alimentaven el desig de prendre’n una altra tassonada.
Continua la lectura de “Llet merengada”
Nodrir-se sense tenir gana és una acció relativament recent. Fa molt poques dècades que ens alimentam tenint accés a qualsevol tipus d’ingredient i sense gaire esforç. En una terra com la nostra ens podem permetre menjar no només per viure sinó que hi intervenen altres sensacions marcades per un component subjectiu. Les emocions estan molt lligades amb la nostra alimentació i cercam en el que menjam una emoció que inconscientment recordam. Estudis recents afirmen que els sistema nerviós i el sistema intestinal estan estretament connectats. A La dieta de les emocions, de la nutricionista Neus Elcacho s’esposa que el 80 % de la serotonina, l’hormona de la felicitat, es crea en els intestins. El primer gust que coneixem és el dolç a través de la llet materna, aquest record primigeni va lligat a les sensacions d’afecte, de benestar i protecció. Un sabor que ens aporta un plaer instantani i que relacionam amb la recompensa i l’evasió.
Continua la lectura de “Fulles de llimonera”
Els estius els passàvem a fora vila. Un dels petits plaers d’aquella època eren els botellins de Lacao fred que ens bevíem sense quasi respirar cada matí. O la llet fresca que anàvem a cercar a la vaqueria que hi havia a prop de la caseta.
Continua la lectura de “Greixonera de brossat”
Tenim la sort de ser hereus d’una rebosteria variada i rica en delicioses receptes. Amb ingredients comuns i poc variats es desplega tot un ventall de dolceses que ornamenten arreu els mostradors i taulells de les nostres pastisseries. Avui em cenyiré, amb l’espai que dispòs,a parlar d’una recepta pràcticament desapareguda com és la dels mostatxons.
Continua la lectura de “Mostatxons”
Té es cap com una magrana;
ses oreies, com dos plats;
ets uis, com a dos llevats:
has de veure si m’agrada!
Del Cançoner del Pare Ginard
La magrana és una de les fruites més representatives de la tardor. Quan es clivella, els grans guaiten talment llàgrimes de sang glaçada en una ferida oberta.
Continua la lectura de “Sorbet de magrana”
Fa molt de temps que faig aquesta recepta i sempre he obtingut molt bon resultat. L’herballuïsa o marialluïsa té un aroma i un sabor un tant cítric que fa que sigui un gelat fantàstic, gens embafós i ben sorprenent. Les herbes aromàtiques són bones aliades per donar un aire nou a les nostres postres. Sempre he emprat les fulles fresques perquè tenc la sort de tenir un arbust al jardí, però si no en teniu en trobareu de seques a qualsevol herboristeria. Continua la lectura de “Gelat d’herballuïsa”
Aquest és un dels meus pastissos preferits i feia temps que el volia publicar. Els pastissos de poma solen agradar molt i són una bona opció després d’un dinar.
He combinat diferents tipus de poma (granny smith amb pink lady) i hi he afegit calvados. A mi m’agrada enfornar aquests pastissos el mateix dia perquè la base queda més bé. Si no teniu temps podeu preparar-ho tot el dia abans i després només serà muntar i enfornar. Jo en general ho faig així i en un momentet el tenc a punt.
Continua la lectura de “Pastís normand de poma”
Per fer aquesta recepta n’he fet una de dues. He agafat el farcit dels robiols de verdura menorquins i els he unit a la pasta que feim a ca nostra de sempre, una massa fina, no gaire dolça i que, a diferència d’altres, no perd amb els dies.
M’agrada que siguin uns robiols que donin joc, ni postres ni entrants, només el que voldreu vosaltres que siguin. Aquesta és només una idea, si el farcit no és del vostre gust hi podeu posar el que volgueu: confitura, crema, crema de xocolata, cabell d’àngel,… imaginació al poder!
Continua la lectura de “Robiols de verdura”
El flaó és el pastís més popular de la rebosteria eivissenca. Unes postres que daten de l’època medieval, fresques i saboroses i que aguanten molt bé el pas dels dies. Me sembla que és una boníssima manera d’acabar un dinar o acompanyar un cafè o un te a mitjan horabaixa. He vist diverses receptes del flaó i finalment m’he fet la meva, mesclant el formatge tendre amb el brossat i el formatge d’ovella, pensant en el gust i la cremositat.
Continua la lectura de “Flaó”
