Les lloses rovellades penjaven d’un ganxo del quartet d’eines del padrí. Alguna aranya les havia entrellaçat de teranyina i restaven cobertes d’un lleu vel blanc. Quan érem petits les havíem emprat per caçar petits ocells. Anàvem amb els meus pares a les garrigues properes i triàvem algun racó on els animalons es sentirien segurs per aturar-se a menjar l’aliment que els deixàvem. Record encara alguns d’aquests racons, zones ombrívoles i humides amb pedres recobertes de verdet i una estora de fulles seques d’ullastre. Recorríem el camí o descansàvem per fer l’espera més lleugera, l’emoció per la sorpresa. Les trampes mortals eren molt efectives. L’ocellet que fins llavors volava inquiet restava inert sobre la mà: un cos delicat. quasi impalpable. Afortunadament aquestes són les úniques experiències que he tengut amb la caça perquè quan es prohibí l’ús de les lloses no ens hi acostàrem més.

Continua la lectura de “Capirotada de gallina” →

Si parlam de carn capolada sol ser per fer-ne ús en una salsa per acompanyar pasta o per formar part d’algun farcit. També solem trempar-la i lligar-la amb ou per fer-ne pilotes o preparacions similars. Difícilment la cuinam saltejant-la i trempant-la d’espècies com es feia antigament. Em referesc a la recepta coneguda com a picat, un plat elasborat la majoria de vegades a partir de la carn picada de la cuixa de me trempada amb espècies o herbes aromàtiques i que presenta diferents variacions en el temps.

Continua la lectura de “Picat” →