L’olor cremós de la llet impregnava la cuina i els sentits abraçaven la calma d’aquell aroma familiar. En el fons del plat, el pa rostit esperava el moment de ser inundant per la cerema calenta. El blat immaculta trencat per bocins de crosta que suraven sobre la superfície. Llavors la padrina es menjava amb calma les sopes amb llet. La dolçor i la suavitat del pa reblanit les feia molt mengívoles i se les empassava gustosa, xuclant de tant en tant per a què el líquid no quedàs dins la cullera.

La processó avançava en silenci. Semblava que la nit hagués caigut de cop sobre els carrers. De lluny, només el dringar de les cadenes sobre l’asfalt advertien de l’avanç dels passos. Hi havia cants lúgubres, cants de mort entonats amb patetisme per les dones que tancaven la desfilada. El cirineus caminaven entre l’anonimat repartint confits a les petites mans esteses que aquí i allà feien i desfeien el camí. Rere d’ells només els degotissos de cera delataven el seu pas. Les panades, els rubiols i els crespells esperaven sota les teles de cotó. Pecats de gola on el pensament viatjava durant la litúrgia. Quan aquesta acabava el camí cap a casa es feia a pas ràpid amb un únic pensament, el premi per la penitència: mossegar aquelles pastes farcides que es fonien a la boca entre la dolçor i el saïm.