Peixos carabasses trencaven la verdor de l’aigua del safareig. Nedaven en calma, destorbada
només quan es feien topadissos amb les nostres cames i s’amagaven de nou entre la molsa
que es desprenia de les parets de marès. M’hauria agradat poder-los agafar un instant i
allargava la mà inútilment, esperant que captarien les meves bones intencions. Només en
nedar en aquella aigua fresca i tèrbola podia sentir el seu contacte lleu. Sovint restaven quiets
en el llot del fons, que removíem per veure’ls llampeguejar creuant la superfície.

Les onades s’esllanguien I tornaven a renéixer aquí I allà. Nosaltres, empesos per les ganes de ser arrossegats per la sabonera les perseguíem, atents a la seva crescuda i ens alegràvem quan es feia gran a prop nostre. Amb rapidesa li donàvem l’esquena i saltàvem ràpidament sense alenar per evitar que l’aigua no ens entràs pel nas. Aquesta era una de les activitats que més ens entretenia els dies de platja. M’agradava bussejar a la recerca de pedres singulars o de petits peixets que es movien dins la fredor de les corrents marines. Sempre hi havia qui havia agafat, malauradament, una estrella de mar o algun grumer. Nosaltres, que ni tan sols teníem gambaner, només pescàvem alguna copinya buida o les raspes de les sípies que de tant en tant arribaven a la vorera. Em meravellava aquella estranya espina, tota una columna calcària que l’animal deixava com a vestigi de la seva presència al mar.