La comitiva fúnebre acaba lentament la processó. El petit fèretre on descansa la sardina de cartró està a punt de ser llançat a la foguera mentre el públic plora en un plany desconsolat i artificiós. Tot i l’aparent disbauxa el ritual transcorr en una festa assossegada on cadascú adopta el seu paper com si d’un petit sainet es tractàs. Crema també el darrer dia de Carnestoltes i s’acaba el temps de gresca abans de la quaresma.
Continua la lectura de “Greixera de sardines”
En temps de quaresma era un temps de promeses. Quaranta dies per privar-te del que més t’agradava. Actualment són poques les persones que aprofiten aquest període per purificar el cos i l’esperit; per fer un parèntesi en el sentit més estricte de la paraula. M’atreviria a dir que és només el retallable de la Jaia Corema qui fa reviure aquest moment, així com la pràctica d’alguns plats tradicionals que s’acostumen a menjar aquests dies. El bacallà, les verdures de temporada com els espàrecs i els llegums seran els protagonistes de la cuina quaresmal.
Continua la lectura de “Ciurons escaldins”
Quan era petita una de les pel·lícules més esfereidores del moment era «Tauró». Un animal enorme que ens atemorí en les nostres anades a la mar però que també ens serví com a joc. La nostra innocència es barrejava amb la seguretat que aquell animal gegantí no era propi de les nostres aigües i difícilment hauríem de passar per un tràngol semblant. Poc podia sospitar que teníem petits tauronets solcant les nostres aigües, sobretot perquè les mussoles es solen presentar sobre la post de la peixateria pelades i sense cap. Desproveïdes dels seus atributs fan certa angúnia i em recorden més aviat als conills escorxats que a un tauró famolenc.
Continua la lectura de “Aguiat de mussola”
Si parlam de carn capolada sol ser per fer-ne ús en una salsa per acompanyar pasta o per formar part d’algun farcit. També solem trempar-la i lligar-la amb ou per fer-ne pilotes o preparacions similars. Difícilment la cuinam saltejant-la i trempant-la d’espècies com es feia antigament. Em referesc a la recepta coneguda com a picat, un plat elasborat la majoria de vegades a partir de la carn picada de la cuixa de me trempada amb espècies o herbes aromàtiques i que presenta diferents variacions en el temps.
Continua la lectura de “Picat”
Ben aviat despenjarem les neules. Fa un mes que giren lentament, suspeses en una garlanda dins el menjador. Resulta quasi hipnòtic contemplar-les en aquesta dansa marejadissa; la delicadesa del paper i l’aire traspuant-ne l’entramat finíssim. Tal i com marca la tradició familiar no es llevaran fins ben passat Sant Antoni i el cicle de les festes nadalenques es clourà.
Continua la lectura de “Cuixa de mè farcida de barret de Sant Antoni”
Fa uns anys vaig tastar de manera casual unes olives farcides i arrebossades que havien preparat uns estudiants de cuina. En aquell moment la cuina experimental i d’autor començava a tenir molta força. Figures com Ferran Adrià, Arzak o Carme Ruscalleda, entre d’altres, obrien un camí en el qual el producte era tractat des de diferents lectures. Jo, en la meva ignorància, vaig pensar que aquell aperitiu era fruit dels nous aires que es respiraven. Va ser sorprenent quan molt de temps després, llegint el Receptari de cuina del segle XVIII de Jaume Martí Oliver, vaig trobar aquella recepta, explicada de manera breu i precisa. Es tractava de les olives rellenes (sic) que apareixien en el manuscrit G del recull; un manuscrit procedent de Son Fiol de Consell, de la primera meitat del s. XIX, el nucli essencial del qual el conformen les receptes de Fra Martí però enriquit amb moltes altres receptes afegides. La nostra recepta és una rara avis respecte a les demés perquè tot i la seva originalitat no la tornam a trobar en cap altra manuscrit ni recull ni es torna a mencionar mai més.
Continua la lectura de “Olives farcides i arrebossades”
De cop i volta el cel s’ha tenyit d’un vermell encès. Els arbres del corral han començat a gronxar-se en una frenètica dansa i la gelor ha entrat com un calfred recorrent l’espinada. El rebem com una bonaventura, com un parèntesi en aquest malson de calor cada cop més recurrent i inesgotable. Tornarem a encendre el foc i ens deixarem embadalir per les sinuositats de les flames. Cada estació ens regala petites joies que apreciam quan el cicle acaba i comença altra volta. El fred convida a la introspecció, a la protecció, al guariment per dins i per fora. Clamam per a què la calentor ens protegeixi de la bafarada glaçada de l’aire. Per sort tenim antídots com els plats de cullera o una tassa de xocolata ben calenta.
Continua la lectura de “Xocolata calenta especiada”
En el segle XVIII s’estilava amagar un frare entre les figuretes del betlem. Potser estava dins una cova, darrera una muntanyeta o amagat entre la barreja de personatges que circulaven en aquell paisatge en miniatura. Així, els infants, s’entretenien a veure qui el trobaria primer. Un costum gairebé desaparegut que els betlemistes de Mallorca volen posar de nou en valor. I és que el betlem té grans connotacions lúdiques. És una escena que va cobrant vida a mesura que passa el Nadal: tradicionalment la figura del Nin Jesús no apareix fins el 25 de desembre i els Reis d’Orient van avançant en el seu recorregut fins el dia de la seva arribada.
Continua la lectura de “Amargos”
Les festes de Nadal s’acosten. Així ho anuncien els supermercats on les estanteries properes a les caixes es farceixen de torrons i neules. Aviat el fils musicals ens castigaran l’oïda amb nadales escardades allà on anem. A la meva infantesa el Nadal tenia banda sonora pròpia gràcies a la publicitat, cançons ara entranyables que explicaven retorns a casa de fills enyorats o processons de pepes caminant en pas robòtic cap al portal de Betlem. El torró solia ser el principal reclam d’aquestes balades, quasi sempre torró de xixona o torró fort. Amb el pas del temps aquesta llaminadura es diversificà en multitud de sabors i als tradicionals se n’hi sumaren de tot tipus.
Continua la lectura de “Tambor d’ametla”
Aviat haurem de buidar les carabasses. Després d’engalanar-les les podrem posar a les finestres o a l’entrada i encendrem a dins una espelma per a què a les nits les animetes dels nostres avantpassats trobin el camí i visitin la seva antiga llar. Encendrem la ximeneia i vestirem el llit amb els llençols més antics, cobertors encarcarats que mai no han sentit l’escalfor d’un cos. Obrirem les portes de pinte en ample per a què la casa s’amari amb la seva etèria presència fins a trenc d’alba, quan la llum del sol s’escoli en el rictus impostat de les carabasses.
Continua la lectura de “Carabassa en xic-xac”
taulaposada 