En altres articles he parlat de com els aliments que arribaren del Nou Món canviaren la nostra alimentació. Un canvi lent i gradual però definitiu. Pel que fa als animals varen ser molt pocs els que arribaren a Europa i l’únic important per a la gastronomia va ser l’indiot. Els procés de domesticació d’aquestes aus havia començat a principis del nostre primer mileni tot i que també n’hi havia de salvatges. Criar indiots era tot un art pels azteques, que els consumien de manera habitual. Com que a Europa els animals de ploma eren molt apreciats i ocupaven un lloc destacat en l’alimentació, reservats per a ocasions especials, els indiots despertaren un gran interès.

Els plats es repartien arreu de la taula del bufet. Ensaladilla, rebosteria salada i dolça, petits bocins de porcella rostida, cuixetes de pollastre amb el cap de l’os embolicat en paper d’al·lumini per a què fes bon menjar sense coberts i, en moltes ocasions embotits i carns fredes d’elaboració casolana. No hi podia faltar la bufeta de sobrassada o la pultrú, si era a l’estiu, o les llangonisses i els botifarrons encara recents de les darreres matances. Un tast del millor de cada casa.

L’estiu és calor, dies llargs i hores d’oci, però també és moment de gelats, festes i la mar. L’estiu és la saladina que s’aferra als cabells i a la pell creant una crosta subtil que delata els capfics d’un dia de platja. De petita em llepava la sal seca del braç quan tornàvem de nedar. Era sorprenent descobrir aquell sabor formant part de tu mateixa, la mar prolongant-se al teu cos, conservant sobre la teva epidermis els moments viscuts empaitant els peixos i les ones.