Els pastadors s’abraonaven sobre el ribell, mesclant i munyint la carn capolada. La tasca
requeria força i constància, treball de braços que només s’aturava quan algú agafava una
grapada de la carn vermella i la posava en una paella petitona. El tast corroborava la bona mà
de qui havia donat les espícies i uns i altres donaven el seu parer del que hi mancava. Els
punys s’endinsaven dins la carn i tornaven a la dansa fins que tenia el gust i el color encertat.
Llavors es feia un clot al mig per a què refredàs més aviat i es poguessin fer les sobrassades
just després de berenar.

Començ a preparar la carn. La tall en bistecs i la tremp generosament amb llimona, sal i pebre bo. Poc abans havia estat confegida al porc derrotat damunt la banca fins que el matador l’ha desfet amb la precisió d’un cirurgià. També preparar els alls, molts, que aniré fregint a cada tongada. Seguesc el meu ritual anual per a preparar el frit. Primer la xulla per a què amolli el greix dins el calderó, després la carn magra i finalment el fetge, el lleu i el cor que embrutaran l’oli en el darrer moment. Llavors la greixonera regnarà sobre la taula i cadascú agafarà les tallades que es menjarà sobre una llesca de pa que li farà de plat. Sé que el fetge serà un dels bocins més cercats i el fregesc al punt per a què quedi melós i rosadet per dins. Quan acabem de berenar no en quedarà ni una tallada.