Els divendres na Maria feia bullit per dinar ella i el seu home. En feia una olla generosa: patata, pastanagó, mongetes i ous. Del que en sobrava en feia una ensaladilla gustosa que servia en el seu bar. També feia ronyons amb salsa, llom amb xampinyons i tota classe de plats dels que poden conformar un variat. Els diumenges molta gent solia anar-hi els horabaixes, sortida de missa o en acabar el futbol i ella, amb destresa, obria els panets per un lateral i els omplia al gust de la clientela: carn o sípia amb salsa, ensaladilla i qualque croqueta o anella de calamar per coronar un farciment tan generós. Record molts altres diumenges horabaixa a Cas Cotxer de Sa Pobla amb els meus pares. Les taules es tocaven entre elles i la gent havia d’asseure’s fent contorsions per encaixar en el petit espai que quedava lliure. L’ambient era grogós, espessit pel fum del tabac; gent, renou i l’anar i venir dels cambrers es mesclaven amb l’olor dels variats, el cervell fregit que es fonia a la boca com un bunyol i les millors banderilles que he menjat mai mentre la boca flamejava.

Les lloses rovellades penjaven d’un ganxo del quartet d’eines del padrí. Alguna aranya les havia entrellaçat de teranyina i restaven cobertes d’un lleu vel blanc. Quan érem petits les havíem emprat per caçar petits ocells. Anàvem amb els meus pares a les garrigues properes i triàvem algun racó on els animalons es sentirien segurs per aturar-se a menjar l’aliment que els deixàvem. Record encara alguns d’aquests racons, zones ombrívoles i humides amb pedres recobertes de verdet i una estora de fulles seques d’ullastre. Recorríem el camí o descansàvem per fer l’espera més lleugera, l’emoció per la sorpresa. Les trampes mortals eren molt efectives. L’ocellet que fins llavors volava inquiet restava inert sobre la mà: un cos delicat. quasi impalpable. Afortunadament aquestes són les úniques experiències que he tengut amb la caça perquè quan es prohibí l’ús de les lloses no ens hi acostàrem més.

Si parlam de carn capolada sol ser per fer-ne ús en una salsa per acompanyar pasta o per formar part d’algun farcit. També solem trempar-la i lligar-la amb ou per fer-ne pilotes o preparacions similars. Difícilment la cuinam saltejant-la i trempant-la d’espècies com es feia antigament. Em referesc a la recepta coneguda com a picat, un plat elasborat la majoria de vegades a partir de la carn picada de la cuixa de me trempada amb espècies o herbes aromàtiques i que presenta diferents variacions en el temps.

Ben aviat despenjarem les neules. Fa un mes que giren lentament, suspeses en una garlanda dins el menjador. Resulta quasi hipnòtic contemplar-les en aquesta dansa marejadissa; la delicadesa del paper i l’aire traspuant-ne l’entramat finíssim. Tal i com marca la tradició familiar no es llevaran fins ben passat Sant Antoni i el cicle de les festes nadalenques es clourà.

En altres articles he parlat de com els aliments que arribaren del Nou Món canviaren la nostra alimentació. Un canvi lent i gradual però definitiu. Pel que fa als animals varen ser molt pocs els que arribaren a Europa i l’únic important per a la gastronomia va ser l’indiot. Els procés de domesticació d’aquestes aus havia començat a principis del nostre primer mileni tot i que també n’hi havia de salvatges. Criar indiots era tot un art pels azteques, que els consumien de manera habitual. Com que a Europa els animals de ploma eren molt apreciats i ocupaven un lloc destacat en l’alimentació, reservats per a ocasions especials, els indiots despertaren un gran interès.

Els plats es repartien arreu de la taula del bufet. Ensaladilla, rebosteria salada i dolça, petits bocins de porcella rostida, cuixetes de pollastre amb el cap de l’os embolicat en paper d’al·lumini per a què fes bon menjar sense coberts i, en moltes ocasions embotits i carns fredes d’elaboració casolana. No hi podia faltar la bufeta de sobrassada o la pultrú, si era a l’estiu, o les llangonisses i els botifarrons encara recents de les darreres matances. Un tast del millor de cada casa.

L’estiu és calor, dies llargs i hores d’oci, però també és moment de gelats, festes i la mar. L’estiu és la saladina que s’aferra als cabells i a la pell creant una crosta subtil que delata els capfics d’un dia de platja. De petita em llepava la sal seca del braç quan tornàvem de nedar. Era sorprenent descobrir aquell sabor formant part de tu mateixa, la mar prolongant-se al teu cos, conservant sobre la teva epidermis els moments viscuts empaitant els peixos i les ones.

Mentre regnava el sol sentia les xigales en un brunzit llarg i eixordador, una remor gairebé sense interrupcions que esquedava els dies humits i calorosos.