Les festes de Nadal s’acosten. Així ho anuncien els supermercats on les estanteries properes a les caixes es farceixen de torrons i neules. Aviat el fils musicals ens castigaran l’oïda amb nadales escardades allà on anem. A la meva infantesa el Nadal tenia banda sonora pròpia gràcies a la publicitat, cançons ara entranyables que explicaven retorns a casa de fills enyorats o processons de pepes caminant en pas robòtic cap al portal de Betlem. El torró solia ser el principal reclam d’aquestes balades, quasi sempre torró de xixona o torró fort. Amb el pas del temps aquesta llaminadura es diversificà en multitud de sabors i als tradicionals se n’hi sumaren de tot tipus.

Més o manco per aquestes dates la família es reunia a ca la padrina Antònia per sopar. El menú sempre era el mateix: coca amb verdura, trempó, pa, sobrassada, formatge i el raïm de la parra de la clastra on passàvem la vetllada. De postres, gelat d’ametlla i la coca ensaïmada que ella sabia fer tan bé. Record molt bé l’olor de les coques quan tovaven. Reconeixies bé que el llevat actuava perquè la cuina s’omplia de la seva flaire àcida. Sempre m’ha agradat aquesta olor, encara ara, quan tenc el llevat premsat a les mans no puc evitar ensumar-lo. Aquelles nits d’estiu eren especials i la memòria els evoca amb recança quan la calor pitja: la coca amb verdura, el formatge curat amb el raïm i la coca mullada en el gelat o en el tassó d’aigua freda.

El cacau fou, sens dubte, l’aliment que més prestigi adquirí de tots els que es dugueren del Nou Món. A Amèrica, la beguda que se n’extreia era pròpia dels Déus i s’emprava en cerimònies sagrades o també com a moneda. Cristòfol Colon va ser el primer europeu que la va tastar, begent-la per oferiment dels indis. Però no va ser fins a la conquesta de Mèxic per part d’Hernan Cortés que es començà a valorar.

Quan obries la gelera de la tia Martina sempre hi havia una sorpresa. Era molt normal trobar-hi petits ocells dins un plat a l’espera de ser plomats o figues de moro o de cristià. Petits presents i intercanvis que es feien entre veïnats. A l’estiu feia llet preparada i la guardava en una antiga botella de gasseosa. Me n’omplia un tassó i em contava coverbos mentre me la bevia asseguda a la taula de fòrmica de la cuina. La dolçor del sucre i la canyella no assaciaven la set sinó que alimentaven el desig de prendre’n una altra tassonada.

Nodrir-se sense tenir gana és una acció relativament recent. Fa molt poques dècades que ens alimentam tenint accés a qualsevol tipus d’ingredient i sense gaire esforç. En una terra com la nostra ens podem permetre menjar no només per viure sinó que hi intervenen altres sensacions marcades per un component subjectiu. Les emocions estan molt lligades amb la nostra alimentació i cercam en el que menjam una emoció que inconscientment recordam. Estudis recents afirmen que els sistema nerviós i el sistema intestinal estan estretament connectats. A La dieta de les emocions, de la nutricionista Neus Elcacho s’esposa que el 80 % de la serotonina, l’hormona de la felicitat, es crea en els intestins. El primer gust que coneixem és el dolç a través de la llet materna, aquest record primigeni va lligat a les sensacions d’afecte, de benestar i protecció. Un sabor que ens aporta un plaer instantani i que relacionam amb la recompensa i l’evasió.

Els estius els passàvem a fora vila. Un dels petits plaers d’aquella època eren els botellins de Lacao fred que ens bevíem sense quasi respirar cada matí. O la llet fresca que anàvem a cercar a la vaqueria que hi havia a prop de la caseta.

Tenim la sort de ser hereus d’una rebosteria variada i rica en delicioses receptes. Amb ingredients comuns i poc variats es desplega tot un ventall de dolceses que ornamenten arreu els mostradors i taulells de les nostres pastisseries. Avui em cenyiré, amb l’espai que dispòs,a parlar d’una recepta pràcticament desapareguda com és la dels mostatxons.