Un dels majors delits de finals d’estiu era obrir la gelera de ca la padrina. En el centre hi regnava, temptador, un plat de fang atapeït de figues de moro. Era tanta la devoció que en tenia que per un tres i no res aprofitava per anar a cercar-ne una. El meu padrí les collia i les posava en remull en aigua per a què caiguessin les pues i fossin més bones de pelar.
Continua la lectura de “Gelat de figues de moro”
El record molt bé assegut a primera fila del camp de futbol. A davant seu hi descansaven les senalles que portava cada diumenge replenes de fruits secs: pipes, cacauets, blat de les índies. Llepolies per fer més agradable l’estona. Qui més qui manco s’hi acostava, fins i tot la gent que observava el joc des del cotxe i aprofitava per escoltar els partits radiats. Llavors era fàcil saber on s’asseia la gent perquè els redols de clovelles els delataven. A l’estiu, per les festes, també venia a la plaça. M’agradaven, sobretot, les xufes, encara humides que servia dins una paperina. Aquelles boletes cruixents i arrugades no s’assemblaven a la resta de fruits secs que hi solia haver per ca nostra i no crec que me les menjàs mai de cap altra manera que no fos aquella. Quan vaig tastar l’orxata de xufes per primera vegada em va costar relacionar el seu sabor amb el tubercle que la produïa.
Continua la lectura de “Orxata d’ametla i pinyons”
La vitrina del menjador era el moble més delicat de l’estança. El meu repadrí, que era fuster, havia fet els mobles de fusta bona i massissa, tornejats i amb petits detalls vegetals. Ell mateix els va lacar una vegada i una altra amb una munyeca de drap de manera que s’apreciava de luny la gruixa del vernís lluent. Dins aquell aparador hi descansava la vaixella bona que mai vaig veure emprar, copes de cristall tallat i alguns jocs de cafè. El que més m’agradava mirar eren unes tasses de cafè de porcellana xinesa. No sé d’on havia sortit aquell adreç. Possiblement havien estat els parents francesos els que l’havien duit en un dels seus viatges anuals. Per mi eren una raresa inabastable què només podia mirar de darrera el vidre. Un joc que no era per a jugar, objectes preciosos però inútils. Només record haver vist utilitzar aquelles xicres una vegada que dugueren madritxos. Nigolets de pasta disposats en els platets orientals que es fonien després a la boca.
Continua la lectura de “Coquetes de Sant Jeroni”
Els llums de la sala s’apagaren i entraren els cambrers pitjant una tauleta amb rodes. Les bengales crepitant il·luminaven el seu rostre, dues màscares tètriques emmig de la fosca. Una gran tortada reina de diversos pisos desafiava la gravetat i la destresa dels seus conductors. La deixaren davant els nuvis que s’aixecaren i amb un aire marcial impostat tallaren el pastís amb una espasa i s’embrutaren la cara amb nata, molt divertits. Els convidats riguérem i aplaudírem. Els cambrers referen el camí cap a la cuina. Només quedava esperar que la tornassen a treure feta a bocins i la repartissen entre els convidats. La tortada reina era la reina de les tortades. Feia acte de presència en cada una de les celebracions i convits que es duien a terme. I per a mi no hi havia postres més avorrides, només superades pel pijama. Ara, veient-ho amb perspectiva em sembla que es desaprofitaren bones oportunitats per posar en valor algunes tortades de la nostra rebosteria tradicional, gens mancades de l’ornamentació i la pompa pròpia de les postres més festives.
Continua la lectura de “Soplillo”
L’olor cremós de la llet impregnava la cuina i els sentits abraçaven la calma d’aquell aroma familiar. En el fons del plat, el pa rostit esperava el moment de ser inundant per la cerema calenta. El blat immaculta trencat per bocins de crosta que suraven sobre la superfície. Llavors la padrina es menjava amb calma les sopes amb llet. La dolçor i la suavitat del pa reblanit les feia molt mengívoles i se les empassava gustosa, xuclant de tant en tant per a què el líquid no quedàs dins la cullera.
Continua la lectura de “Llesques de papa o sopes de partera”
La processó avançava en silenci. Semblava que la nit hagués caigut de cop sobre els carrers. De lluny, només el dringar de les cadenes sobre l’asfalt advertien de l’avanç dels passos. Hi havia cants lúgubres, cants de mort entonats amb patetisme per les dones que tancaven la desfilada. El cirineus caminaven entre l’anonimat repartint confits a les petites mans esteses que aquí i allà feien i desfeien el camí. Rere d’ells només els degotissos de cera delataven el seu pas. Les panades, els rubiols i els crespells esperaven sota les teles de cotó. Pecats de gola on el pensament viatjava durant la litúrgia. Quan aquesta acabava el camí cap a casa es feia a pas ràpid amb un únic pensament, el premi per la penitència: mossegar aquelles pastes farcides que es fonien a la boca entre la dolçor i el saïm.
Continua la lectura de “Rubiols fregits”
L’aparador tenia l’aspecte d’una joieria. Els vidres amples regalaven a la vista dolços i llepolies disposats en fruiteres de vidre tallat, safates i bomboneres de peus esmaltats. Llengües de gat, neules de mantega que es fonien a la boca, confits, xocolates i bombons, quartos embetumats farcits de confitura i ametlles ensucrades, fruites confitades de tots colors com petites gemmes brillants on s’hi reflectien els llums de les aranyes de cristall que penjaven del sostre. Confiteries que conservaven l’esplendor d’una ciutat en decadència.
Continua la lectura de “Cansaladilles”
El llibre de Sent Soví és el text culinari català més antic que es coneix, escrit a principis del segle XIV. En ell s’hi descriuen receptes de gust refinat, molt condimentades i elaborades, amb arrels comunes amb la tradició gastronòmica romana i àrab. L’estudi introductori del Llibre de Sent Soví realitzat per Rudolf Grewe introdueix el lector en la cuina de l’època, els estris, els ingredients, les tècniques culinàries i en tots els elements que la conformaven. Es tracta d’una cuina feta sobre foc de llenya a nivell de terra i que cremava de manera suau i regular, per la qual cosa era molt adequada per rostir aliments a l’ast, un dels mètodes de cocció més emprats i també més esmentats en els textos culinaris, ja sigui en la descripció de la recepta o per la salsa que acompanyava a l’aliment. Les aus i les peces grosses de carn es rostien senceres i eren servides d’una peça a taula, per ser trinxades davant els comensals.
Continua la lectura de “Mig-raust de peres”
De cop i volta el cel s’ha tenyit d’un vermell encès. Els arbres del corral han començat a gronxar-se en una frenètica dansa i la gelor ha entrat com un calfred recorrent l’espinada. El rebem com una bonaventura, com un parèntesi en aquest malson de calor cada cop més recurrent i inesgotable. Tornarem a encendre el foc i ens deixarem embadalir per les sinuositats de les flames. Cada estació ens regala petites joies que apreciam quan el cicle acaba i comença altra volta. El fred convida a la introspecció, a la protecció, al guariment per dins i per fora. Clamam per a què la calentor ens protegeixi de la bafarada glaçada de l’aire. Per sort tenim antídots com els plats de cullera o una tassa de xocolata ben calenta.
Continua la lectura de “Xocolata calenta especiada”
En el segle XVIII s’estilava amagar un frare entre les figuretes del betlem. Potser estava dins una cova, darrera una muntanyeta o amagat entre la barreja de personatges que circulaven en aquell paisatge en miniatura. Així, els infants, s’entretenien a veure qui el trobaria primer. Un costum gairebé desaparegut que els betlemistes de Mallorca volen posar de nou en valor. I és que el betlem té grans connotacions lúdiques. És una escena que va cobrant vida a mesura que passa el Nadal: tradicionalment la figura del Nin Jesús no apareix fins el 25 de desembre i els Reis d’Orient van avançant en el seu recorregut fins el dia de la seva arribada.
Continua la lectura de “Amargos”
taulaposada 