
Ja fa mesos que els munts de llenya flanquegen les parets de la finca. Semblen pires funeràries, horitzontals i ben alineades en files d’estelles compostes en capes en un i altre sentit. Els ametlers morts i els pins caiguts per les ventades ens han proveït per a molt de temps. Tot i que els mesos d’encendre la xemeneia s’escurcen cada vegada més, no ens resistim a posar-la en marxa. El foc engata. La seva escalfor fa mils d’anys que ens encercla al seu voltant. Aconseguírem domesticar-lo i poguérem evolucionar. Ens protegí de les inclemències del temps, ens permeté preprarar i conservar els aliments. Fins fa ben poc les llars romanien sempre enceses i el fum i les brases delataven el pas i l’existència dels humans. Encara ara quedam abduits per la dansa de les flames rogenques, les ationam i bufam per esperonar les espires que esclaten i moren en mil·lèssimes de segon, petits focs artificial en el redòs de la llar.
Continua la lectura de “Salmoregi”








