Colocàvem les teles al voltant dels ametllers, entrecolcant-les per evitar que els fruits caiguessin a fora. Després, en retirar-les anàvem tot d’una a pellucar totes les que havien caigut en els buits on la tela no arribava, sobretot al voltant de la soca. Sovint, entre les ametles hi trobàvem caragoles que havien habitat en els forats de les soques foradades. El sotrac no havia bastat per treure-les de la seva letargia i ens les posàvem dins les butxaques. En tornar a casa anirien a parar a la caragolera o a davall un cossiol de test on es reunirien amb les que trobàvem els matins, assaciant la set amb la roada. Si no n’hi havia a bastament per a una caragolada servien per enriquir l’arròs o uns bons fideus de caseta.
Els fideus són una de les formes més senzilles que poden tenir les pastes. Al sud d’Europa els primers a fer-ne van ser els grecs durant l’època clàssica, i els anomenaren itria. A l’Edat Mitjana foren els àrabs qui els exportaren de nou a Europa sota el nom d’itriyah . En el Llibre de Sent Soví hi apareixen com a alatria en dues receptes. Una d’elles tracta la forma de bullir-los en aigua o en llet d’ametlles i panses negres. A l’altra es cou primer la carn i després es bull la pasta en el mateix brou amb panses negres. Una vegada cuita s’acompanya amb la carn tallada. L’any 1429 ja apareix documentada per escrit la paraula fideus en català, derivada del mot àrab fada. En el Llibre del Coch (1520) ja hi apareixen amb aquest nom en una recepta on es bullen en un brou gras de moltó o gallina; s’hi afegeix sucre, llet de cabra o d’ovella o llet d’ametlla en tot cas. Un cop són cuits es sereixen en escudelles amb sucre i canyella.
L’elaboració dels fideus a Mallorca es feia de manera artesanal i era bastant freqüent que a cada poble de Mallorca hi hagués petits negocis familiars que s’hi dedicaven, quasi sempre lligats als molins fariners. Els fideuers empraven diversos instruments, els principals dels quals són el molejador i trull per a moldre i pastar el material, i la premsa per a pitjar la pasta i donar-li la forma cilíndrica més o menys gruixada si són fideus o aplanada si són les burballes. En la premsa es posa la pasta dins el poal, que té el sòl llevadís i ple de foradins, anomenat llossa, per on surten els fideus en esser empesa la pasta per la pressió de la maça. A la vora de la llossa hi ha un caixó de ferro ple de cendra i caliu per a mantenir la calentor de la pasta. Els fideus, en sortir del poal, cauen damunt un fenyedor o post on es depositen perquè s’assequin.
Pel que fa a les receptes els fideus són un clar exemple dels plats que es consumien a les taules més humils ja que se’ls esmenta molt poc en els nostres primers llibres de cuina. Hem de tenir en compte que aquests eren escrits per religiosos convidats sovint a tastar els plats de les cases benestants o, també pels mateixos cuiners i cuineres que no devien considerar important transcriure la cuina del dia a dia, conservada gràcies a la transmissió oral i recollida en diferents publicacions a finals del s. XX o XXI.
Sovint els plats de fideus fan referència a diferents oficis com els fideus de carboner ode roter o al lloc i al moment que es cuinaven: fideus de marjal, de caseta, de vermar o de figueral, entre d’altres. O a l’ingredient principal: fideus de conill, d’oli, de llampuga, a lo frare, secs, de bullit… Totes elles són receptes senzilles que es parlen d’una cuina autosuficient i de temporada.
La recepta d’avui és la que es fa a ca nostra, amb ingredients que poden anar canviant segons la temporada com els bolets, o segons el que hi ha a l’hort . Així i tot resulta un plat excepcional que podeu modificar adaptant-lo a les vostres necessitats. Esper que sigui del vostre gust.
Ingredients
1 ceba grossa
2 alls
1 pebre verd
1 pebre vermell
4-5 tomàtigues de ramellet
mongetes
bolets
1-2 patates
Caragoles
herbes aromàtiques
julivert
2 l Aigua
Fideus
Oli, saïm
pebre bord, pebre bo, pebre de jamaica i clau (aquestes dues a parts iguales)
Primer de tot rentarem els caragols i els posarem en aigua per a què surtin de la closca. Els posarem a foc molt lent en un cassó amb aigua les herbes (fonoll, herbassana, farigola, moraduix). Quan s’hagin mort pujarem el foc i els bullirem. Hi posarem sal.
Talarem la ceba i el pebre a daus molt petits. Picarem l’all i ratllarem les tomàtigues.
Posarem oli en una cassola i una cullerada de saïm. Quan sigui ben calent sofregirem la ceba i l’all a foc moderat. Quan la ceba sigui transparent hi afegirem el pebre i deixarem que cogui, remenant-ho de tant en tant. Hi afegirem la tomàtiga i quan sigui ben cuita hi posarem les espècies. Remenarem uns segons i hi afegirem l’aigua. Deixarem que bulli entre 20 i 30 minuts. Rectificarem de sal.
Posarem els caragols que hem bullit dins el brou i també les mongetes tallades a bocins, els bolets, la patata tallada de cantó, la carabassa i mig tassó de l’aigua on s’han bullit els caragols. Hi tirarem els fideus i deixarem que bulli fins que iguin cuits. Han de sortir una mica estovats i amb brou.
taulaposada 