Els llums de la sala s’apagaren i entraren els cambrers pitjant una tauleta amb rodes. Les bengales crepitant il·luminaven el seu rostre, dues màscares tètriques emmig de la fosca. Una gran tortada reina de diversos pisos desafiava la gravetat i la destresa dels seus conductors. La deixaren davant els nuvis que s’aixecaren i amb un aire marcial impostat tallaren el pastís amb una espasa i s’embrutaren la cara amb nata, molt divertits. Els convidats riguérem i aplaudírem. Els cambrers referen el camí cap a la cuina. Només quedava esperar que la tornassen a treure feta a bocins i la repartissen entre els convidats. La tortada reina era la reina de les tortades. Feia acte de presència en cada una de les celebracions i convits que es duien a terme. I per a mi no hi havia postres més avorrides, només superades pel pijama. Ara, veient-ho amb perspectiva em sembla que es desaprofitaren bones oportunitats per posar en valor algunes tortades de la nostra rebosteria tradicional, gens mancades de l’ornamentació i la pompa pròpia de les postres més festives.

Continua la lectura de “Soplillo” →

L’olor cremós de la llet impregnava la cuina i els sentits abraçaven la calma d’aquell aroma familiar. En el fons del plat, el pa rostit esperava el moment de ser inundant per la cerema calenta. El blat immaculta trencat per bocins de crosta que suraven sobre la superfície. Llavors la padrina es menjava amb calma les sopes amb llet. La dolçor i la suavitat del pa reblanit les feia molt mengívoles i se les empassava gustosa, xuclant de tant en tant per a què el líquid no quedàs dins la cullera.

Continua la lectura de “Llesques de papa o sopes de partera” →

La processó avançava en silenci. Semblava que la nit hagués caigut de cop sobre els carrers. De lluny, només el dringar de les cadenes sobre l’asfalt advertien de l’avanç dels passos. Hi havia cants lúgubres, cants de mort entonats amb patetisme per les dones que tancaven la desfilada. El cirineus caminaven entre l’anonimat repartint confits a les petites mans esteses que aquí i allà feien i desfeien el camí. Rere d’ells només els degotissos de cera delataven el seu pas. Les panades, els rubiols i els crespells esperaven sota les teles de cotó. Pecats de gola on el pensament viatjava durant la litúrgia. Quan aquesta acabava el camí cap a casa es feia a pas ràpid amb un únic pensament, el premi per la penitència: mossegar aquelles pastes farcides que es fonien a la boca entre la dolçor i el saïm.

Continua la lectura de “Rubiols fregits” →

Les festes de Nadal s’acosten. Així ho anuncien els supermercats on les estanteries properes a les caixes es farceixen de torrons i neules. Aviat el fils musicals ens castigaran l’oïda amb nadales escardades allà on anem. A la meva infantesa el Nadal tenia banda sonora pròpia gràcies a la publicitat, cançons ara entranyables que explicaven retorns a casa de fills enyorats o processons de pepes caminant en pas robòtic cap al portal de Betlem. El torró solia ser el principal reclam d’aquestes balades, quasi sempre torró de xixona o torró fort. Amb el pas del temps aquesta llaminadura es diversificà en multitud de sabors i als tradicionals se n’hi sumaren de tot tipus.

Continua la lectura de “Tambor d’ametla” →

Més o manco per aquestes dates la família es reunia a ca la padrina Antònia per sopar. El menú sempre era el mateix: coca amb verdura, trempó, pa, sobrassada, formatge i el raïm de la parra de la clastra on passàvem la vetllada. De postres, gelat d’ametlla i la coca ensaïmada que ella sabia fer tan bé. Record molt bé l’olor de les coques quan tovaven. Reconeixies bé que el llevat actuava perquè la cuina s’omplia de la seva flaire àcida. Sempre m’ha agradat aquesta olor, encara ara, quan tenc el llevat premsat a les mans no puc evitar ensumar-lo. Aquelles nits d’estiu eren especials i la memòria els evoca amb recança quan la calor pitja: la coca amb verdura, el formatge curat amb el raïm i la coca mullada en el gelat o en el tassó d’aigua freda.

Continua la lectura de “Serafins” →

El cacau fou, sens dubte, l’aliment que més prestigi adquirí de tots els que es dugueren del Nou Món. A Amèrica, la beguda que se n’extreia era pròpia dels Déus i s’emprava en cerimònies sagrades o també com a moneda. Cristòfol Colon va ser el primer europeu que la va tastar, begent-la per oferiment dels indis. Però no va ser fins a la conquesta de Mèxic per part d’Hernan Cortés que es començà a valorar.

Continua la lectura de “Crema imperial de xocolata” →

Quan obries la gelera de la tia Martina sempre hi havia una sorpresa. Era molt normal trobar-hi petits ocells dins un plat a l’espera de ser plomats o figues de moro o de cristià. Petits presents i intercanvis que es feien entre veïnats. A l’estiu feia llet preparada i la guardava en una antiga botella de gasseosa. Me n’omplia un tassó i em contava coverbos mentre me la bevia asseguda a la taula de fòrmica de la cuina. La dolçor del sucre i la canyella no assaciaven la set sinó que alimentaven el desig de prendre’n una altra tassonada.

Continua la lectura de “Llet merengada” →