La tardor esqueixa els darrer mes de l’estació. Ha arribat la gelor i també aquesta humitat freda
tan nostra, que sembla que ho banyi tot. Els horabaixes llargs ens tanquen aviat a casa i poden
ser un bon moment per acostar-nos a la cuina i elaborar plats que exigeixin una mica de
dedicació. La nostra gastronomia és rica en aguiats que es poden elaborar d’un dia per un altre,
potenciant els seus sabors una vegada que han reposat.

L’estiu s’extingí i els arbres de les voreres fructificaren. Entre les fulles verdes s’hi distingia el
groc intens dels codonys. Llavors la finca no estava tancada de reixa i botàvem els marges amb
facilitat. N’agafàvem uns quants i els mossegàvem entre rialles perquè eren tan aspres que et
deixaven la boca vellutada i insensible. M’agradava tenir-los dins les mans i sentir aquella
carnositat rugosa, tan aromàtica. Després, en arribar a casa els deixaríem dins els calaixos o la
caixa, embolicats amb un drap.

La fruita es guardava en canastres de fusta que anaven al rebost o en plats amples de fang a la
gelera. Els caquis ben compostos per tal de desbaratar el mínim la seva carn delicada
mostraven algunes taques negres a la pell. A dalt,a la sala, s’hi escampaven les nesples
depositades sobre les sequetes. En madurar la popa es transformava en una pasta densa i
lleugerament dolça i àcida. Una textura especial i única que envoltava uns quants pinyols. Els
dies que havíem fet una volta per l’alzinar dúiem uns aglans grossos i dolços que torràvem
golgats de cendra i caliu. I també hi havia les magranes, que es collien a mesura que
maduraven i es clivellaven, voluptuoses i temptadores.