El tarongers s’arrengleraven en fileres: navel late, guaxintones, de la guixa,… els clementins i
els mandarins. Alguns oferien la fruita madura, a punt per ser collida, mentre que els altres, més
tardans, ens permetrien gaudir-ne fins a principis d’estiu. També i havia una llimonera grossa,
sadolla de llimones com a punys que fruitava gairebé tot l’any. Els indiots i les gallines s’havien
fet seu el tarongerar i era habitual que hi hagués una llocada nova o un nieró d’ous venturers
aprofitant el clot d’un arbre. Tanmateix on més s’ajocaven era al peu d’un poncemer que restava
oblidat en un racó de la tanca. Potser perquè ningú s’acostava a recollir-ne els fruits els animals
estaven tranquils al seu recer. Amb el temps l’arbre arribà a fer tanta nosa que el tallaren.
Oblidar és extingir.
El poncemer és un dels cítrics originals a partir del qual es van desenvolupar tots els altres tipus
de cítrics mitjançant hibridació. Es considera que és originari del sud-oest d’Àsia, on es pot
trobar silvestre i conreat. La seva presència a Europa data del segle II i III abans de Crist.
Actualment és un conreu típic de Còrsega, Grècia i també del nord d’Àfrica Tot i que els conreus
de poncem prenen una gran varietat de formes físiques, tots estan estretament relacionats
genèticament. Els híbrids de poncem amb altres cítrics són comercialment més destacats, en
particular les llimones (resultat de la hibridació del poncem amb el taronger agre). S’utilitza en
cuina asiàtica, medicines tradicionals, perfums, rituals i ofrenes religioses. Els jueus han tingut
una relació directa amb aquest cítric, anomenat en llegua hebrea etrog. Se’l considera un fruit
sagrat indispensable per al ritual religiós a la festa del Sukkot o Festa dels Tabernacles.
Els poncems, també anomentats poncils, poncirs o naronges són un fruits semblants a una
llimona més grossa. Algunes variants són xates mentre que altres tenen la pell rugosa.
Destaca, sobretot, la pell i la part blanca, molt més gruixada en comparació a les llimones.
Aquesta part, comestible i dolça, desprèn una fragància molt agradable i atraient. Des de
l’antiguitat, el poncem s’emprava amb finalitats terapèutiques. El seu oli essencial es
considerava un antibiòtic i el suc de poncem amb vi es creia que era un antídot efectiu contra
els verins. El primer tractat de confiteria escrit en llengua catalana, El Llibre de totes maneres
de confits (s. XIV) recull una sèrie de receptes que assentaran la base de les receptes
posteriors. Per tractar-se d’una fruita cítrica s’emprarà sobretot en forma de xarops, en confitura
o com a fruita confitada. S’acostuma a emprar la pell, la part blanca o formatge i la polpa que es
trossegen i es posen en remull en aigua, que es canvia cada dia durant un període de temps. Si
el que es desitja és confitar-lo es talla i es bull en un xarop de sucre clarificat. Després es deixa
assecar i es torna a bullir cada cert temps. Es repeteix l’operació les vegades que cal, separant
altre vegada la fruita de l’almívar, que es torna a bullir fins que redueix. La fruita deixa l’aigua al
xarop, al mateix temps que aquesta s’impregna de sucre fins que en queda saturada. L’almívar
un cop fred té la consistència de la mel. El poncem es treu després d’aquesta solució oliosa i es
posa a assecar. En ocasions es talla en bocins llarguers que s’anomenen canyellons que es
confitaven o també es cobrien de pasta d’alcorsa (feta amb sucre i midó).
Pel que fa als nostres receptaris el poncem apareix en el recull de Jaume Martí Oliver (s. XVIII)
en una recepta per a la qual es necessita a prop d’un mes per confitar-lo.
La recepta apareix en receptaris del s. XIX com La cuina mallorquina d’Alcàntara Penya i en el Receptari Llabrés però
té poca repercussió en els receptaris posteriors. La laboriositat de les receptes i els escassos
exemplars de poncemers dificulten el renaixement d’una fruita que cal preservar de l’obilt.
Ingredients
1 kg de poncem
700 gr sucre
Tallarem el poncem a làmines i el taparem d’aigua. Canviarem l’aigua cada vint-i-quatre hores
durant dos dies (si tenim temps podem repetir l’operació durant 5 dies). El darrer dia canviarem
l’aigua i posarem la polpa dins una olla tapada d’aigua i la bullirem mitja hora. La colarem i hi
afegirem el sucre. Tornarem posar l’olla al foc i remenarem de tant en tant durant una hora
aproximadament, anant molt alerta de què no es cremi. Aturarem i deixarem refredar. Al sen
demà tornarem a posar l’olla al foc i l’hi tendrem entre quinze i vint minuts. L’abocarem dins
pots esterilitzats i taparem.
taulaposada 