L’aranya clavada ben enmig del menjador, il·luminava tota l’estança. Per a un dia tan
assenyalat havien desplegat les ales de la taula i l’havien vestida amb les estovalles brodades
de fil. Bessons torrats, coca amb verdura, coca de quarto, panades, olives, bunyols… amics,
veïnats i parents anaven passant, s’asseien i brindaven, reien entre coverbos i molts d’anys. Un
any més lloarien la mà destra de la cuinera, enllepolits encara pels bunyols de vent. La pasta,
en principi seca, s’amorosia per la crema i esclatava saborosa i lleugera dins la boca. Brufaven
el sant i partien cedint el relleu a altres més tardans en un sainet circular que acabava fins ben
entrada de fosca. Els tassons a mig beure, els plats buits. La casa quedava en silenci i el lleu
ressò dels convidats restava engolit per les ombres.

Continua la lectura de “Bunyols de vent farcits de crema pastissera” →

Els diumenges compràvem els cortes de gelat a duro o a vint-i-cinc pessetes. La gruixa i el preu
feien mesura. Record també la romana de Can Pereta per a pesar les taronges, suspesa en
l’aire en tota la seva verticalitat. I també el padrí repassar equivalències d’un altre temps, unitats
que llavors em resultaven incomprensibles i llunyanes. Les repassava en una lletania, tot un
exercici de memòria.
La humanitat ha pesat, amidat i mesurat tot allò que l’envolta des de l’antiguitat. Ha intentat

Continua la lectura de “Valesqui de crema de cafè” →

La cuina de Nadal sol ser abundant i consistent. L’aviram i la porcella protagonitzen els plats salats mentre que els dolços es constitueixen bàsicament a partir del nostre fruit estrella: l’ametla.

Continua la lectura de “Cuscussó” →

Un dels majors delits de finals d’estiu era obrir la gelera de ca la padrina. En el centre hi regnava, temptador, un plat de fang atapeït de figues de moro. Era tanta la devoció que en tenia que per un tres i no res aprofitava per anar a cercar-ne una. El meu padrí les collia i les posava en remull en aigua per a què caiguessin les pues i fossin més bones de pelar.

Continua la lectura de “Gelat de figues de moro” →

El record molt bé assegut a primera fila del camp de futbol. A davant seu hi descansaven les senalles que portava cada diumenge replenes de fruits secs: pipes, cacauets, blat de les índies. Llepolies per fer més agradable l’estona. Qui més qui manco s’hi acostava, fins i tot la gent que observava el joc des del cotxe i aprofitava per escoltar els partits radiats. Llavors era fàcil saber on s’asseia la gent perquè els redols de clovelles els delataven. A l’estiu, per les festes, també venia a la plaça. M’agradaven, sobretot, les xufes, encara humides que servia dins una paperina. Aquelles boletes cruixents i arrugades no s’assemblaven a la resta de fruits secs que hi solia haver per ca nostra i no crec que me les menjàs mai de cap altra manera que no fos aquella. Quan vaig tastar l’orxata de xufes per primera vegada em va costar relacionar el seu sabor amb el tubercle que la produïa.

Continua la lectura de “Orxata d’ametla i pinyons” →

La vitrina del menjador era el moble més delicat de l’estança. El meu repadrí, que era fuster, havia fet els mobles de fusta bona i massissa, tornejats i amb petits detalls vegetals. Ell mateix els va lacar una vegada i una altra amb una munyeca de drap de manera que s’apreciava de luny la gruixa del vernís lluent. Dins aquell aparador hi descansava la vaixella bona que mai vaig veure emprar, copes de cristall tallat i alguns jocs de cafè. El que més m’agradava mirar eren unes tasses de cafè de porcellana xinesa. No sé d’on havia sortit aquell adreç. Possiblement havien estat els parents francesos els que l’havien duit en un dels seus viatges anuals. Per mi eren una raresa inabastable què només podia mirar de darrera el vidre. Un joc que no era per a jugar, objectes preciosos però inútils. Només record haver vist utilitzar aquelles xicres una vegada que dugueren madritxos. Nigolets de pasta disposats en els platets orientals que es fonien després a la boca.

Continua la lectura de “Coquetes de Sant Jeroni” →