Peixos carabasses trencaven la verdor de l’aigua del safareig. Nedaven en calma, destorbada
només quan es feien topadissos amb les nostres cames i s’amagaven de nou entre la molsa
que es desprenia de les parets de marès. M’hauria agradat poder-los agafar un instant i
allargava la mà inútilment, esperant que captarien les meves bones intencions. Només en
nedar en aquella aigua fresca i tèrbola podia sentir el seu contacte lleu. Sovint restaven quiets
en el llot del fons, que removíem per veure’ls llampeguejar creuant la superfície.

Continua la lectura de “Panades de llampuga” →

Les onades s’esllanguien I tornaven a renéixer aquí I allà. Nosaltres, empesos per les ganes de ser arrossegats per la sabonera les perseguíem, atents a la seva crescuda i ens alegràvem quan es feia gran a prop nostre. Amb rapidesa li donàvem l’esquena i saltàvem ràpidament sense alenar per evitar que l’aigua no ens entràs pel nas. Aquesta era una de les activitats que més ens entretenia els dies de platja. M’agradava bussejar a la recerca de pedres singulars o de petits peixets que es movien dins la fredor de les corrents marines. Sempre hi havia qui havia agafat, malauradament, una estrella de mar o algun grumer. Nosaltres, que ni tan sols teníem gambaner, només pescàvem alguna copinya buida o les raspes de les sípies que de tant en tant arribaven a la vorera. Em meravellava aquella estranya espina, tota una columna calcària que l’animal deixava com a vestigi de la seva presència al mar.

Continua la lectura de “Sípia a la marinera” →

Inesperadament, el fred ha tornat. Diuen que fins i tot la neu ha emblanquinat lleugerament el Puig Major. La roba d’hivern, diligentment guardada, ha tornat a reaparèixer per fer més bo de dur aquesta baixada de temperatura tan sobtada. Hem tornat a encendre el foc i també a cuinar plats on els brous calents encalenteixin el cos. Sort que podem gaudir d’una gran riquesa en aguiats, plats saborosos que exigeixen coccions lentes, cuinats amb paciència i dedicació.

Continua la lectura de “Cassola de cap-roig” →

Quan era petita una de les pel·lícules més esfereidores del moment era «Tauró». Un animal enorme que ens atemorí en les nostres anades a la mar però que també ens serví com a joc. La nostra innocència es barrejava amb la seguretat que aquell animal gegantí no era propi de les nostres aigües i difícilment hauríem de passar per un tràngol semblant. Poc podia sospitar que teníem petits tauronets solcant les nostres aigües, sobretot perquè les mussoles es solen presentar sobre la post de la peixateria pelades i sense cap. Desproveïdes dels seus atributs fan certa angúnia i em recorden més aviat als conills escorxats que a un tauró famolenc.

Continua la lectura de “Aguiat de mussola” →

Caminàvem pel port arran de la vorera quan el vàrem veure. Era prou gran per cridar l’atenció i es movia relliscant ràpidament pel terra. En un no res es capbussà dins les aigües olioses amarades pels vaixells i deseparagué. Va ser una espècie d’avistament alienígena perquè realment s’hi assemblava, només que era un pop passejant tranquil·lament fora de l’aigua un diumenge qualsevol.

Continua la lectura de “Pop amb pebreres” →