Peixos carabasses trencaven la verdor de l’aigua del safareig. Nedaven en calma, destorbada
només quan es feien topadissos amb les nostres cames i s’amagaven de nou entre la molsa
que es desprenia de les parets de marès. M’hauria agradat poder-los agafar un instant i
allargava la mà inútilment, esperant que captarien les meves bones intencions. Només en
nedar en aquella aigua fresca i tèrbola podia sentir el seu contacte lleu. Sovint restaven quiets
en el llot del fons, que removíem per veure’ls llampeguejar creuant la superfície.
També les primeres llampugues de la temporada han començat a lluir les seves escates solcant
les aigües de la Mediterrània. Aquest peix propi de la tardor arriba a les nostres costes cercant
aigües càlides des de l’agost al mes de desembre amb l’objectiu de reproduir-se. La seva taxa
de reproducció és força elevada i pon a prop d’un milió d’ous que suren per la gran quantitat de
greix que tenen. A la Mediterrània ponen tots els ous de cop però a altres mars la reproducció
és parcial i només ponen els ous en diverses ocasions. Com que són molt voraços el
creixement és bastant ràpid i als dos mesos de néixer poden haver crescut mig metre. Viuen a
poca profunditat, cercant punts d’ombra en el mar. Per aquesta raó el sistema de pesca
tradicional es basa en unes línies sobre l’aigua d’on pengen uns artefactes anomenats capsers, que són caixes que suren amb branques de mata o palmera lligades que fan ombra per atreure-
les. Es capturen utilitzant un art especial que s’anomena “xarxa llampuguera”.
També es pesca a la fluixa, ja que quan un exemplar s’enganxa a l’ham, els altres el segueixen i així els
pescadors localitzen el grup i poden llençar les xarxes.
La llampuga ja apareix en receptaris del s. XIV i és molt apreciada sobretot a Sicília, Argèlia,
Mallorca i Malta, on l’anomenen gairebé com nosaltres (lampuki) i la cuinen de diverses
maneres i també en forma de pastissos i panades. En el nostre cas també és ben habitual que
el peix formi part dels pastissos salats més tradicionals, sobretot el que té la popa ferma i amb
poca espina. Un dels primers receptaris de cuina on apareix com a protagonista és als
manuscrits del fons Llabrés, del segle XIX, una greixonera de llampuga elaborada amb un
sofregit de ceba, tomàtiga, julivert i pebre bo que s’acaba amb una mica d’aigua, el peix i
pebres torrats. De fet els pebres, de sabor àcid i textura molsuda seran el maridatge perfecte de
la llampuga i l’acompanyaran en diversos plats. El més popular és la llampuga amb pebres, que
es fregeixen i s’acompanyen d’una salsa de tomàtiga. A Cocina selecta mallorquina (Coloma
Abrinas , Campos,1961) els pebres es torren i també s’acompanyen per una salsa d’oli, llimona,
julivert i alls torrats. També és habitual afegir-hi productes de temporada com albergínies i
patates (llampuga amb tumbet) o picornells, com la recepta que es descriu a Memòria de la
cuina mallorquina (Antoni Tugores, 2004). En aquest mateix llibre hi trobam unes quntes
receptes menys conegudes, com la llampuga gratinada, originària de Cala Rajada, on els lloms
fregits s’acaben de coure al forn amb allioli i verdures; la llampuga amb ceba o la llampuga
torrada al caliu que es tempa després amb una salsa de tomàtiga torrada, alls torrats, julivert,
sal i oli i trinxes de pebre torrat.
Malgrat no ser un dels peixos més fins dels que podem gaudir és versàtil i relativament
econòmic. Poder gaudir d’un peix de temporada és sempre un valor afegit. Vos recoman
provar-la marinada o també en tartar, prèviament congelada.
Ingredients
1 kg de farina
3 tasses de cafè d’aigua
1 tassa de cafè d’oli
250 gr de saïm
per al farcit
2 llampugues tallades en dos lloms cada una sense espines ni pell
1 manat de bledes
2 manats d’espinacs
1 manat de grells
1 ceba
1 porro
3 alls
pinyons
pebre bo, pebre bord, sal oli
Primerament rentarem I tallarem les verdures. Les mesclarem I les tremparem amb les espícies
I un a mica d’oli. Deixarem que reposin un temps, millor si ho podeu fer el dia abans per a què
agafin els sabors i es mustiïn una mica. Tallarem els lloms del peix a bocins petits i també els
tremparem i els regarem amb un rajolí d’oli.
Mesclarem l’oli, l’aigua i el saïm i hi posarem la farina cernuda. Ho mesclarem bé, afegirem
farina o aigua, si importa, fins que tenguem una pasta elàstica que no s’aferra a les mans. La
traurem fora del ribell i la fenyerem una estona. Deixarem que reposi uns minuts i mentrestant
prepararem les llaunes i el estris per fer les panades.
Dividirem el pastó en porcions d’uns 100 gr cada una. Separarem una petita part per fer la
tapadora i amb la resta farem una bolla. Començarem la cassoleta de la panada fent un forat al
mig de la bolla amb el dit gros i anirem engrandint-la i aprimant les parets fins que tengui la
gruixa del nostre gust. L’omplirem posant-hi una cullerada de pèsols, una capa de carn i una
mica de sobrassada. Amb la resta de pasta farem una bolla que aplanarem fins que tenguem
una tapadora. Posarem una cullerada de verdura, uns quants pinyons i un sostre de peix que
taparem amb més verdura (han de ser plenes perquè després minva). Cobrirem la panada,
unirem els extrems i farem els pessics per cloure-la. Farem el mateix amb la resta de pasta.
Encalentirem el forn a 180oC. Courem les panades durant 40 minuts, aproximadament.
taulaposada 