Un dels aliments més populars arreu del món és la patata. Es creu que el seu cultiu començà fa uns 8000 anys a la serralada andina, a la regió que comprèn l’altiplà sud del Perú. Actualment es coneixen milers de classes d’aquest tubercle. Només a Perú n’hi ha unes 2500 de catalogades i es creu que la xifra es podria doblar. Nosaltres ens movem en unes xifres més còmodes, en una desena de varietats que consumim depenent de l’època: les patates novelles (Monalisa, Maris Peer, Pentland Dell, Dayfla, Lady Cristl) i les tardanes (Kennebec, Marfona, Soprano, Agria). És una llàstima que noms tan suggerents siguin substituïts per la practicitat i agafem el saquet segons l’ús que li donem. Ja només sabem que les patates que tenim a ca nostra són les de bullir o les de fregir.
La patata arribà a Europa en el s. XVI de manera tímida. Els espanyols que viatjaren a Amèrica conegueren els seus beneficis al voltant de l’any 1537. Es veu que quedaren sorpresos pel seu procés de cultiu i escàs cost. Tot i això no fou fins l’any 1560 que arribà a Sevilla on no despertà cap interès. No va ser fins un temps més tard que s’emprà per pal·liar els efectes de la fam, sobretot en moribunds i entre les classes socials més baixes que estibaven els hospicis. Va ser així que aquella planta americana, que només havia servit com planta ornamental començà a despertar una certa curiositat. A finals del segle la patata s’expandí cap a Europa gràcies a les vies comercials britàniques però no vas ser fins 200 anys més tard que es popularitzà el seu cultiu.
Les patates han contribuït en gran mesura a alleugerir la fam en èpoques magres. Actualment és una de les bases de la nostra alimentació i no hi ha plat on la patata no exerceixi d’acompanyament ideal en múltiples formes. Potser per això, perquè la tenim tan avesada, sembla que ha format part dels nostres plats des de fa molt de temps. Els receptaris reflecteixen molt bé una introducció i acceptació progressiva. En el receptari de Fra Martí (s. XVIII) la patata apareix en dues receptes i deu ser la primera vegada on aquest tubercle s’escriu en català. La primera és en la confitura de petates, tronxos de lletuga, carabassa, síndria y albargínias (sic), on la verdura es bull, capola i mescla amb sucre al punt de perla; es deixa 24 hores en infusió i es torna a bullir. La segona és la de les patates estufades, que es sofregeixen amb alls i grells i després s’acaben dins la greixonera tapades d’aigua, herbes aromàtiques, sobrassada, una mica de vi blanc i tomàtiga. Aquesta limitació aviat fou vençuda i les patates anaren guanyant terreny, sobretot com a acompanyament d’altres plats a la manera de purés que podien tenir noms tan senzills com patata per adorno de plats o d’altres més sofisticats com les patates a la duquessa (Antics receptari). D’aquesta manera es feia un puré de patata on s’hi posava saïm i ous. Es deixava refredar i després es feien porcions que s’enfarinaven i es fregien. També és molt popular cuinar-les fregides i regades de salsa de tomàtiga o fer-les escabetxades.
Per a la recepta d’avui he triat una elaboració extremadament senzilla: unes patates bullides amb porro però de nom curiós i fetes en greixonera, que sempre sembla millor. Seguint amb la mateixa línia de simplicitat li he donat una mica més de gràcia al plat amb les cols de Brussel·les, les herbes i l’ou. Esper que sigui del vostre gust.
Ingredients
1 patates
6 cols de Brussel·les
1 porro
1 ou
herbes aromàtiques (sàlvia, romaní, llorer, farigola)
pebre bo, pebre bord, sal
vinagre
Tallarem les patates a rodanxes gruixades. Tallarem la part blanca dels porros de la mateixa forma i treurem les fulles més granades de les cols. Ho posarem en una greixonera o en una olla baixa per sostres i hi abocarem aigua que just tapi les verdures. Hi afegirem les herbes aromàtiques, pebre bo, pebre bord i sal i deixarem que bulli uns 15 o 20 minuts o fins que sigui cuit.
Per fer l’ou escaldat és millor que siguin tan frescos com sigui possible. En cas de què ja tenguin un parell de dies haureu de posar un raig de vinagre a l’aigua per evitar que el blanc es separi del rovell. Posarem aigua al foc i quan bulli farem un remolí amb l’ajuda d’una cullera i hi abocarem l’ou al mig. Deixarem que cogui un 2-3 minuts i el treurem amb molt de compte amb la giradora.
Emplatarem les verdures amb una mica de brou i les coronarem amb l’ou escaldat.
taulaposada 