El terme farciment, del llatí farcire, farcir, es fa servir des de l’edat mitjana i ja està documentat i
ressenyat en nombroses receptes a partir del segle xiv. El document escrit més antic que
documenta aquesta tècnica és De re coquinaria, d’Apici, receptari de l’Antiga Roma que conté
receptes de farciment de pollastre, llebre, calamar o sípies entre d’altres. La majoria de farses
descrites són a base de verdura, fruita seca, herbes aromàtiques, espícies i altres condiments,
en especial vísceres. Aquesta tècnica serà molt preuada a la cuina medieval burgesa i de la
cort, sobretot per la seva elaboració i fastuositat, sobretot quan es farceixen animals amb altres
animals.

A casa meva, com a moltes altres cases, els productes de temporada han estat clau per definir
els plats que s’han posat sobre la taula. També ho han estat les festivitats i els períodes
marcats per la tradició com la Quaresma. A mesura que el cicle anava fent el seu camí
desfilaven les receptes que ma mare preparava amb molt d’esment. No hi podien faltar els
llegums, els ous ni el peix. Jo em delia especialment pel bacallà amb llet, de textura i sabor
inigualable. Una recepta esplèndida que gairebé només menjàvem en aquesta època i que
sempre record quan el cicle comença.

Sortírem de matinada quan la fosca arregussava l’horitzó. La barqueta era una petita clovella
de nou surant sobre l’aigua calmada. Llavors la cala era quasi verge i els peixos hi nedaven
confiats. Esperàvem que les xarxes que havíem deixat l’horabaixa anterior haguessin atrapat
alguna llagosta o algun peix despistat. Les estiràrem sentint el pes de la captura i el seu neguit
es mesclava amb el nostre neguit que acabà en un crit de pànic quan de dins aquell embolic en
sortí una serp enrabiada disposada a mossegar. La morena caigué dins l’aigua i s’allunyà
ràpidament cap a l’obscuritat de la profunditat marina.

Peixos carabasses trencaven la verdor de l’aigua del safareig. Nedaven en calma, destorbada
només quan es feien topadissos amb les nostres cames i s’amagaven de nou entre la molsa
que es desprenia de les parets de marès. M’hauria agradat poder-los agafar un instant i
allargava la mà inútilment, esperant que captarien les meves bones intencions. Només en
nedar en aquella aigua fresca i tèrbola podia sentir el seu contacte lleu. Sovint restaven quiets
en el llot del fons, que removíem per veure’ls llampeguejar creuant la superfície.

Les onades s’esllanguien I tornaven a renéixer aquí I allà. Nosaltres, empesos per les ganes de ser arrossegats per la sabonera les perseguíem, atents a la seva crescuda i ens alegràvem quan es feia gran a prop nostre. Amb rapidesa li donàvem l’esquena i saltàvem ràpidament sense alenar per evitar que l’aigua no ens entràs pel nas. Aquesta era una de les activitats que més ens entretenia els dies de platja. M’agradava bussejar a la recerca de pedres singulars o de petits peixets que es movien dins la fredor de les corrents marines. Sempre hi havia qui havia agafat, malauradament, una estrella de mar o algun grumer. Nosaltres, que ni tan sols teníem gambaner, només pescàvem alguna copinya buida o les raspes de les sípies que de tant en tant arribaven a la vorera. Em meravellava aquella estranya espina, tota una columna calcària que l’animal deixava com a vestigi de la seva presència al mar.

Inesperadament, el fred ha tornat. Diuen que fins i tot la neu ha emblanquinat lleugerament el Puig Major. La roba d’hivern, diligentment guardada, ha tornat a reaparèixer per fer més bo de dur aquesta baixada de temperatura tan sobtada. Hem tornat a encendre el foc i també a cuinar plats on els brous calents encalenteixin el cos. Sort que podem gaudir d’una gran riquesa en aguiats, plats saborosos que exigeixen coccions lentes, cuinats amb paciència i dedicació.