Confitura de taronja i gingebre

Una de les meves fruites preferides és la taronja. Supòs que és una qüestió sentimental perquè a casa sempre n’hem tengut. El meu padrí matern tenia un tarongerar preciós i n’estava molt orgullós. Es sabia totes les varietats de taronges i a nosaltres ens divertia que ens les recitàs: navel, navelate, valencialate, guashintona, de la guixa, sanguines, mandarines, clementines… i n’hi havia moltes més que ara no em vénen al cap. Record que les venien a petita escala, a amics o a coneguts i en algunes ocasions vaig acompanyar a la padrina a pesar les bosses amb la romana per deixar-les preparades per quan venguessin a cercar-les.

Ara els tarongers són del meu tio Rafel i quan comencen a estar a punt sempre ens insisteix en què hi anem a collir-ne. Aquest diumenge en vàrem dur dues bosses enormes i vaig pensar que podria aprofitar per conservar-les. M’agrada molt fer confitura i em va molt bé per altres plats.

La confitura de taronja sol sortir una mica amargant i molta part de culpa la té la pell i la carn blanquinosa que hi queda. Si les pelam al viu ho evitarem en gran manera. És cert que du una mica més de feina i que es tuda un poc més de fruita però el resultat final val la pena.

Ingredients

1200 gr de taronges pelades i tallades al viu
600 gr de sucre
50 gr de gingebre
1 poma vermella

Pelarem les taronges al viu. Podeu veure com es fa aquí (encara que no fa falta pelar-les amb tanta tècnica). Quan tenguem el pes desitjat, les mesclarem en una olla amb el sucre, el gingebre ratllat i la poma ratllada amb la pell i sense els pinyols. Deixarem que maceri unes hores. Posarem l’olla al foc al mínim durant una hora aproximadament i anirem remenant de tant en tant. Aturarem el foc i deixarem que reposi fins a l’endemà o fins que hagi refredat del tot.

Tornarem a posar l’olla al foc al mínim, anant alerta que no s’aferri. Quan vegem que ha espessit prou i que el color de la taronja ha adquirit un to d’aram és que ja està a punt, però dependrà de com vos agradi la textura. Si trobau que ha de reposar una altra vegada haureu de repetir la mateixa operació.

Repartirem la confitura en pots esterilitzats. Deixarem que refredi del tot sense tapar-los. Per evitar que es faci malbé, posarem una capa d’esperit de farmàcia damunt la confitura i l’encendrem. Deixarem que cremi i després tancarem el pot tan fort com puguem. Els posarem a l’inrevés per a què es faci el buit i els hi tendrem tota la nit o un bon grapat d’hores. Després els podem etiquetar i posar la data. Aquesta conserva dura molt de temps. He après de ma mare el truc de l’esperit i a ella les confitures li duren més de dos anys en perfectes condicions. En obrir el pot haureu de treure la primera capa de confitura perquè te un gust amargant a causa de l’esperit.